Glasgow, una oportunitat perduda?

Després d’un dia d’incerteses i de negociacions d’última hora amb clarobscurs inclosos, la Conferència de Canvi Climàtic de l’ONU (COP26) va acabar a última hora de dissabte a Glasgow amb un acord per reclamar als països de tot el món que comencin a reduir l’ús de carbó, en el que suposa la primera crida mundial a deixar enrere aquest combustible i amb la imposició de la delegació índia de canviar el terme acabar per reduir, i va aconseguir mantenir viu l’objectiu de limitar l’escalfament global a final de segle en 1,5 graus. Tanmateix, molts dels reptes plantejats a l’inici de la cimera van quedar pel camí i la pressió viscuda les últimes hores va quedar reflectida en l’actitud del president de la trobada, Alok Sharma, que va acabar plorant després de demanar perdó per com havien anat les negociacions i els canvis d’última hora, alhora que va reconèixer que l’acord segellat era “imperfecte”. I si Sharma va marxar decebut de Glasgow, pitjor se’n van anar les organitzacions ecologistes, que van considerar en general el pacte massa pobre i mancat de concreció.

Per a Greenpeace, l’acord de la COP26 “és submís, és feble i l’objectiu d’1,5 graus amb prou feines està viu”, si bé, en el costat positiu, va destacar que “s’ha enviat el senyal que l’era del carbó està acabant”. Tampoc es va mostrar entusiasmat amb el text el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, que va reconèixer que no assoleix “els objectius” previstos, encara que sí que representa “importants passos”. I de la mateixa manera es van expressar delegacions dels denominats països “pobres”, els quals van considerar que s’havia perdut una oportunitat única per evitar que l’escalfament global assoleixi un nivell que, en un futur no gaire llunyà, no es pugui ja revertir, alhora que es van lamentar de les exigències que se’ls imposen malgrat els seus limitats recursos.

De tota manera, no tot ha estat negatiu en aquesta trobada en què van participar delegacions de més de 200 països durant dos llargues setmanes. Hi ha alguns avenços i el més notable és polític: la Xina i els Estats Units, les dos grans potències mundials i els emissors més importants de CO2 del món en termes absoluts, que no per càpita, es van comprometre, per escrit, a treballar junts per accelerar la reducció d’emissions en aquesta dècada amb l’objectiu de frenar una crisi “existencial”. Semblava difícil fa només unes setmanes, amb un rerefons de guerra comercial, i era senzillament impensable fa un any, amb Trump a la presidència dels Estats Units.

Ara caldrà veure com es plasmen en la realitat els acords subscrits i haurem d’estar atents perquè es compleixin, ja que en depèn la salut del planeta i, per molts avenços tecnològics que vagin arribant, de moment és l’única que tenim.