La fragilitat de la salut mental

Quan va començar a fer estralls el coronavirus, tots els esforços sanitaris es van centrar, com és lògic, a intentar aturar la virulència de la Covid i els seus efectes, letals en molts casos, en la salut física dels infectats. Al cap de poc temps ja saltaven les alarmes sobre altres conseqüències que la crisi sanitària, que ens va obligar a canviar del tot els hàbits com a societat, tindria en el nostre benestar mental. A poc a poc, a mesura que la vacunació ha permès controlar i mitigar les infeccions, van sent cada vegada més evidents les nefastes repercussions que aquesta situació en la qual encara estem immersos comporta a nivell anímic.

Divendres en vam tenir bona prova. En unes jornades organitzades pel Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, professionals del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Lleida van alertar de l’esgarrifós increment d’atencions a menors, amb una mitjana de quinze al dia, que està col·lapsant aquest servei que, al seu torn i per aquest motiu, ha de prioritzar els casos moderats i greus. Els casos que atenen són de la mateixa tipologia que els que tractaven abans de la pandèmia, malgrat que ara són més greus i complexos.

Van des dels trastorns alimentaris com anorèxia o bulímia fins a les depressions i, el més alarmant, pensaments relacionats amb el suïcidi. I si ja és depriment aquest últim aspecte, encara ho és més el fet que han de tractar nens i nenes de tan sols nou anys amb aquest tipus d’actituds. Per tot plegat, i per evitar que la situació encara empitjori, els psicòlegs van llançar una espècie de SOS reclamant més recursos econòmics i més personal amb l’objectiu de reduir les llistes d’espera actuals i poder tractar al més aviat possible i amb la dotació necessària aquest tipus de casos.L’Organització Mundial de la Salut considera que la salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalties.

Una important conseqüència d’aquesta definició és que considera la salut mental com alguna cosa més que la inexistència de trastorns o discapacitats mentals que, fins no fa gaire, eren considerats pràcticament tabús. Aquest mateix organisme assegura que la salut mental i el benestar “són fonamentals per a la nostra capacitat col·lectiva i individual de pensar, manifestar sentiments, interactuar amb els altres, guanyar l’aliment i disfrutar de la vida”. Per això, sobre aquesta base, es pot considerar que la promoció, la protecció i el restabliment del benestar anímic han de ser preocupacions vitals de qualsevol societat, per la qual cosa és imprescindible implementar polítiques que vagin dirigides a evitar i, per descomptat pal·liar, aquest tipus de malalties que no sempre es perceben a primera vista i que no entenen ni d’edats ni de classes socials.