La llengua com a arma llancívola

La dreta espanyola i també alguns jutges que coneixen el tema de lluny i per intermediaris interessats semblen entossudits a convertir l’ensenyament del català en una batalla permanent, combatent una immersió que aquí no ha generat cap problema i que ha facilitat que els nens surtin, a més de dominant el català, amb un coneixement del castellà per sobre d’altres comunitats monolingües. Plantegen l’ensenyament del català a les escoles com una concessió, no com un dret evident, i aprofiten qualsevol cas per reobrir unes polèmiques que semblen més pròpies d’altres temps. L’últim exemple és el de l’escola de Canet i el recurs d’una família que demanava que s’apliqués la quota del 25 per cent en castellà, que ha desencadenat tota una batalla de declaracions amb excessos verbals de consideració i pels dos extrems, però amb una diferència notable: els que criticaven la quota de castellà i demanaven apedregar qui la sol·licitava eren ciutadans anònims que llançaven les seues arengues per les xarxes socials, mentre que per l’altra banda eren dirigents del PP i de Ciutadans els que parlaven d’apartheid, es remuntaven a ETA o a Ermua, en comparacions absurdes, o ahir mateix el cap de l’oposició, Pablo Casado, assegurava que hi havia professors amb instruccions de no deixar anar als nens al bany si ho demanaven en castellà.

Són barbaritats impròpies de qui aspira a ostentar responsabilitats de govern, en primer lloc perquè són mentida, en segon perquè amb aquestes comparacions minimitzen l’atrocitat que va representar l’apartheid o el terrorisme etarra i en tercer lloc perquè només ajuden a crispar l’ambient intentant crear un problema on no n’hi ha. Ha intentat aportar seny a la qüestió l’associació de famílies de l’escola de Canet, que ha denunciat el relat fals que s’està generant, ha desmentit els casos d’assetjament, aïllament o atac a qualsevol família i ha expressat el seu malestar perquè el col·legi s’hagi convertit en escenari d’enfrontaments polítics, debats identitaris i qüestions lingüístiques, a més de demanar responsabilitat política a tots els partits, especialment als que han abocat acusacions incendiàries i falses sobre el centre educatiu. Que a hores d’ara s’hagi d’insistir que Espanya és un estat plurilingüe, que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que el castellà té bona salut i el seu ús està plenament garantit a Catalunya mostra el poc avanç en algunes qüestions i fins a quin punt arriba la irresponsabilitat d’alguns per esgarrapar uns vots i no perdre espai a costa de desencadenar un conflicte social amb nens pel mig.

Afortunadament, la immensa majoria estem convençuts que el plurilingüisme és una riquesa i que les llengües serveixen per entendre’s i no per enfrontar-se.