Segon any de pandèmia

Arranquem l’any amb l’esperança que les vacunes que començaven a subministrar-se a finals del passat exercici representessin la fi de la pitjor pandèmia que ha patit la nostra societat en l’últim segle, però el tanquem immersos en l’enèsima onada, sisena a Espanya i setena a Lleida, que registra rècords de contagis, manté la Sanitat saturada, els ciutadans amb restriccions i l’economia sense acabar de remuntar. Ha estat un any que segueix marcat per la pandèmia, per la por del contagi, per la incertesa davant d’un virus, l’origen i mutació del qual seguim sense aclarir per molt que les vacunes n’hagin minimitzat l’efecte i que ha canviat els hàbits socials, el funcionament de l’economia i ha marcat les actuacions polítiques accentuant la polarització, provocant crispacions i traslladant a un segon pla qüestions que abans del coronavirus es presentaven com a transcendentals. Hem anat superant onades, però també repetint errors que forçaven la repetició de la història amb moments de falsa normalitat i tornada a les restriccions i a la multiplicació de casos.

Continuem sense aprendre que no caben solucions individuals o nacionals, que el problema és mundial i que poden arribar noves variants de la Xina, Anglaterra, Sud-àfrica o de qualsevol altra zona del món, perquè també en l’àmbit sanitari funciona la globalització. I malgrat l’optimisme del Govern de Sánchez, a remolc del mannà europeu amb els fons Next Generation que encara no han arribat, Espanya continua sent l’economia amb pitjor evolució durant la pandèmia, com recordava ahir The Economist, just el mateix dia en què s’anunciava un nou rècord inflacionista amb l’impuls d’una escalada dels preus de la llum, davant de la qual l’Executiu es mostra impotent, dels carburants o de matèries primeres, llastades per l’especulació i per l’increment de la demanda en altres latituds. Políticament, ha estat l’any dels indults als dirigents del procés empresonats, que ha rebaixat les tensions però segueix lluny de solucionar el problema amb una taula de diàleg que de moment no dona resultats i, malgrat els esforços del nou president de la Generalitat, Pere Aragonès, de buscar vies de negociació en una estratègia l’èxit de la qual dependrà dels fruits que culli a Madrid, on Sánchez ha de continuar fent equilibris amb els socis d’investidura i trampejar els embats d’una oposició més radicalitzada per la irrupció de la líder madrilenya, Díaz Ayuso, vencedora a les eleccions anticipades i amb un model populista propi i de vegades diferenciat de Pablo Casado.

I per tancar un any per oblidar a Lleida la Paeria està pendent d’una moció de censura amb un govern que no va poder aprovar els pressupostos. Només es pot desitjar que el 2022 sigui millor i aquell en què, com anuncia l’OMS, arribi el final de la pandèmia.