Veritats a mitges sobre les energies

Un de cada quatre megawatts (MW) de potència solar i eòlica previstos a Lleida es tramiten davant del Govern espanyol en lloc de fer-ho davant de la Generalitat. Es tracta d’instal·lacions que superen els 50 MW, el llindar a partir del qual l’autorització és de competència estatal. Els promotors no estan subjectes a les exigències que l’Executiu català va establir el mes d’octubre passat, com informar els ajuntaments, obtenir acords amb els amos del sòl o oferir al territori l’opció d’adquirir una participació d’almenys un 20% de cada planta.

L’Estat no exigeix cap d’aquests requisits. Aquesta disparitat de criteris ha desembocat en una disputa política entre Estat i Generalitat. La ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, va valorar que les condicions del Govern català frenen les renovables i va advertir que això pot comportar que Catalunya “depengui de l’energia d’Aragó”.

Al·ludia així a les línies d’alta i molt alta tensió que el grup Forestalia projecta per portar a Barcelona electricitat de plaques fotovoltaiques i molins de vent en territori aragonès. Tres estan previstes al pla de Lleida i el Pallars Jussà i són objecte d’una creixent oposició. Davant d’aquesta crítica, la consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, i la portaveu del Govern català, Patrícia Plaja, neguen qualsevol fre a les energies netes i reivindiquen el model català.

Les dos parts tenen part de raó perquè les noves exigències de la Generalitat és cert que estan frenant molts projectes, com l’evidència demostra, però també és veritat que no podem passar d’un paisatge ple de línies d’alta tensió a un altre ple de molins de vent a tot arreu i sense ordre ni control, castigant a més les comarques menys poblades, com les de Lleida. Ara bé, ni Lleida ni Catalunya en el seu conjunt no han d’oblidar que la necessitat energètica creixent i el dèficit d’energies netes que tenim obliga a prendre decisions, que evidentment no haurien de passar per incloure el gas i les nuclears com a energies netes, per molt que Brussel·les intenti vendre gat per llebre. Les nuclears han estat útils, ningú pot negar-ho, però d’aquí a intentar qualificar aquestes instal·lacions com a verdes hi ha un abisme.

Les administracions tenen l’obligació de parlar clar als ciutadans i és evident que la demanda energètica no cessa i els actuals recursos no donen per a més. Per tant, ha de dissenyar-se un futur menys agressiu amb el medi ambient i la mateixa ciutadania però sense oblidar que ningú està disposat a deixar d’endollar el mòbil ni un sol dia per aconseguir-ho. I en ple segle XXI i amb la tecnologia disponible és impensable que no s’aconsegueixi unir ambdós interessos sense que acabin pagant l’impacte negatiu els de sempre, o sigui, els territoris amb menys ciutadans i sense tanta influència política directa en els òrgans de poder.