El centenari de Viladot

L’any ha començat amb polèmica cultural. A l’abril es compliran 100 anys del naixement de Guillem Viladot a Agramunt i, per a sorpresa del sector cultural, aquest precursor de la poesia visual, artista i escriptor va ser exclòs de les commemoracions oficials de centenaris que prepara la Generalitat. Una gerra d’aigua freda per a la capital de la Ribera del Sió, on Viladot és tot un referent, i una mostra més que en massa ocasions la distància és l’oblit i que el pes econòmic, polític i per descomptat cultural de Lleida ha de reclamar amb més força el paper que li correspon en la societat catalana.

Viladot era un farmacèutic de caràcter sec i aspre com la seua terra, però també un home vital i compromès. Era difícil d’encasellar perquè tocava totes les tecles. El 1971 va protagonitzar la primera exposició de l’Estat del que llavors es denominava poesia concreta.

Va ser a la Petite Galerie de Jaume Magre al costat de Joan Brossa i Josep Iglésias del Marquet. Es feia amb la primera divisió cultural, però mai va deixar de participar en les activitats del seu Agramunt natal. El perquè el Govern no l’ha inclòs entre els centenaris oficials segurament està més relacionat amb els sanedrins culturals de la capital catalana que no amb una intenció clara de marginar aquest artista lleidatà, però farà bé la consellera Garriga a atendre la demanda en forma de firmes, gairebé 2.000, incloses les de Josep Vallverdú, Enric Casasses o Jaume Pont, reivindicant una celebració oficial per part de l’executiu català.

Garzón s’equivoca

El ministeri d’Agricultura ha hagut de sortir en defensa del sector ramader afirmant que a Espanya conviuen models de ramaderia intensiva i extensiva que “segueixen les estrictes normes de producció i benestar animal de la UE”, després de la polèmica suscitada pel titular de Consum, Alberto Garzón, per les seues declaracions al diari britànic The Guardian, assegurant que les granges de gran mida espanyoles “contaminen el sòl i l’aigua i després exporten aquesta carn de mala qualitat d’animals maltractats”.

Garzón s’equivoca en diverses coses. En primer lloc, el seu ministeri és el de Consum i si aprecia alguna anomalia en alguna explotació, que pot haver-n’hi, com en tot, la seua obligació és denunciar-ho al seu homòleg d’Agricultura i que aquest tramiti les sancions corresponents. A més, les granges, tant grans com mitjanes i petites, almenys les lleidatanes que coneixem de primera mà, porten anys fent un gran esforç per adaptar-se a les exigències contra la contaminació de terres i a favor de les normes de sanitat animal.

Quant a la qualitat, n’hi ha prou amb comprovar-la. Inoportú i equivocat.