El cas Djokovic i les vacunes

El final del culebró protagonitzat pel tenista Djokovic a Austràlia amb la seua deportació per no haver-se vacunat i per les seues mentides sobre el suposat aïllament incomplert després d’haver-se encomanat mostren com les normes han de prevaler sobre els personalismes per significatius que siguin i per molt interès que tinguessin els responsables esportius que participés a l’Open d’Austràlia. Si no està vacunat, el tenista serbi ha d’acceptar les conseqüències que pugui portar-li la seua decisió en funció de les normes vigents a cada país i per errors que s’hagin pogut cometre en la gestió del cas, és evident que el punt de partida a complir és la normativa sanitària que hagi adoptat cada país, que no pot obviar ni tan sols el número 1 del tenis mundial. La decisió australiana, avalada per tres jutges federals per unanimitat, marca també el camí per a les entrades al país i per a la participació en esdeveniments i coincideix amb la decisió del govern austríac d’aprovar dijous la llei que converteix en obligatòria la vacunació des dels 18 anys i amb la intenció del govern alemany de portar al seu parlament a finals d’aquest mes la llei de vacunació obligatòria que entraria en vigor a començaments de març.

Parlem d’una qüestió sanitària i fa temps que per entrar a determinats països és obligatori haver-se vacunat de determinades malalties, per la qual cosa no hauria de sorprendre que s’inclogui també la immunització contra la Covid per garantir la salut col·lectiva. Qui per conviccions personals estigui en contra de la vacunació haurà d’acceptar les limitacions que s’imposin, les possibles multes o les restriccions per accedir a locals públics que es determinin perquè, com explica el canceller austríac, “quan es tracta de la salut d’una comunitat, tots tenim responsabilitats”. A Espanya el debat continua sense obrir-se, potser pels equilibris polítics i perquè tenim una taxa de vacunació més alta, però poden aplicar-se similars arguments i la potenciació del certificat Covid hauria de ser una alternativa per a la salut de la comunitat.Privilegis al ParlamentMentre al comú dels treballadors ens allarguen l’edat de jubilació, el Parlament de Catalunya paga 1,7 milions d’euros a 21 treballadors majors de 60 anys que continuen cobrant el cent per cent del sou sense anar a treballar.

Segons explica el diari Ara, s’acullen a una llicència per edat, aprovada el 2008 durant la presidència de Benach per la qual podien disfrutar d’aquest privilegi i a més acumular triennis sense treballar, de manera que parlem de salaris que van de 4.000 a 10.000 euros mensuals. És una falta de transparència i una injustícia.