Lear, vint anys després

El 8 de febrer del 2002, Lear anunciava als seus 1.173 treballadors que tancava la planta de Cervera, una de les indústries més grans de Lleida. La decisió de la multinacional va afectar de forma greu l’economia del pla de Lleida i va obrir un periple de 9 mesos de mobilitzacions i protestes. Ha plogut molt des del tancament d’aquesta empresa dedicada als components per al sector de l’automoció, en el que va representar la primera deslocalització de grans empreses.

De fet, el 1999, amb 2.098 treballadors, que ja venien de MAI, havia estat una de les firmes amb més treballadors de Lleida. Les multinacionals optaven per mercats de treball més econòmics perquè si un empleat de Cervera cobrava uns mil euros al mes, el sou a Polònia, on es va traslladar la línia de Volvo, no superava els 400. Va ser un dur cop per a milers de famílies de tota la província perquè un total de 142 empreses de diversos sectors es van veure perjudicades i es van acollir a les subvencions de la Taula de Reindustrialització que va repartir 6,8 milions d’euros.

Cal destacar també que gairebé mig centenar de treballadors es van recol·locar a la seu de Lear a Valls, i cinquanta en el grup bonÀrea de Guissona, llavors en plena expansió i amb un capital humà de gairebé 2.000 treballadors, que en l’actualitat supera ja els 5.000 i que també va absorbir bona part dels empleats de L’Agudana, que també va passar a la història l’any 2010. Les lliçons apreses en el final del gegant de l’automoció eren evidents llavors i es mantenen vigents avui dia. La primera és que les multinacionals, per moltes bones intencions i estructures que tinguin –MAI era un exemple de tracte i personalització dels seus empleats– tenen com a únic objectiu la rendibilitat i si la mà d’obra és més barata en altres verals, ni ajuts públics ni sindicats poden evitar que marxin.

Nissan, a Barcelona, és un exemple recent d’aquesta filosofia empresarial. Per tant, resulta evident que tant les administracions locals com les de la Generalitat o estatals han d’apostar per incentivar l’assentament al territori de totes aquelles indústries amb arrelament, tradició o projecció de futur allà on vulguin instal·lar-se. Ho era llavors i ho és avui dia.Cangurs públicsL’any 2008, la conciliació de la vida laboral i familiar era un dels temes més debatuts en tots els àmbits laborals i polítics per la incorporació definitiva de les dones als treballs fora de casa.

La crisi econòmica i mil i una vicissituds posteriors han anat relegant un tema vital per a la igualtat d’oportunitats i l’anunci fet l’altre dia per la consellera d’Igualtat és una gran notícia per recuperar el temps perdut.