La sanitat pública ha de ser encara més prioritària

Fa mesos que diferents col·lectius sanitaris reclamen que una vegada finalitzi la pandèmia és necessari mantenir el pressupost i els mitjans humans extra que s’ha destinat a combatre-la. Els fets els donen la raó, perquè els gairebé dos anys de Covid han fet saltar moltes costures del sistema sanitari públic, el vestit del qual ja tenia anteriorment nombrosos descosits. L’augment de les llistes d’espera evidencia aquesta situació.

Tal com publiquem en la nostra edició d’avui, els lleidatans que al tancament de l’any passat esperaven una visita a l’especialista, una prova diagnòstica o una operació eren un 40% més que a finals del 2020. Sol posar-se sempre l’accent en la demora per a les intervencions quirúrgiques, però la que hi ha per a consultes i proves ha crescut més, per la qual cosa la gran majoria dels pacients afectats encara no tenen un diagnòstic precís de la seua patologia. Un altre àmbit del sistema que veu desbordada la seua capacitat és el de la salut mental, ja que la pandèmia ha provocat un substancial increment dels pacients que pateixen alguna patologia d’aquest tipus.

Mentrestant, també fa temps que l’Atenció Primària està desbordada i a causa dels casos de Covid ha hagut de deixar en segon pla actuacions que són bàsiques per a la salut pública i per evitar l’agudització de malalties, com el seguiment a malalts crònics i el control periòdic del conjunt dels pacients. Com hem assenyalat, els serveis de salut mental ja afronten una major afluència de visites, tant ordinàries com urgents, però encara està per veure els efectes que la pandèmia tindrà en altres tipus de malalties. Un exemple són els càncers que s’han deixat de diagnosticar de forma precoç durant els dos últims anys, com han alertat tant les entitats que representen els malalts com els mateixos metges.

I això succeirà amb moltes altres patologies l’abordatge de les quals serà més complicat perquè s’hauran detectat en una fase més avançada.Per això resulta ineludible no només mantenir els recursos de la sanitat pública, sinó intentar reforçar-los, perquè el seu deteriorament comporta una desigualtat creixent en el dret de tots els ciutadans a rebre una bona atenció sanitària. La millor prova que aquesta ha de ser una actuació prioritària és que el nombre de persones que recorren a la sanitat privada va a l’alça des de fa anys, i ni tan sols la gran crisi que va esclatar a finals del 2007 i la que han generat ara les restriccions per la pandèmia no han aconseguit parar o atenuar aquesta tendència. Pot al·legar-se que la sanitat privada està molt arrelada a Catalunya, però sens dubte una de les principals raons d’aquest fenomen és que la ciutadania percep que la demora per ser atès a la pública és cada vegada més gran.