Quan la crisi és permanent

Agricultors i ramaders van tornar a sortir al carrer dijous amb llançament de fems davant de la seu d’Agricultura i Acció Climàtica per protestar per una situació que s’arrossega des de fa anys i té aparences d’empitjorar. El resum és contundent: els costos s’incrementen en progressió geomètrica, i més en els últims dies amb pujades espectaculars del gasoil, un 120 per cent, o els pinsos, un 40 per cent, mentre que els ingressos ni tan sols s’actualitzen, sinó que baixen. El mateix ministeri d’Agricultura ha calculat que els ingressos del sector l’últim any han baixat un 4 per cent i tot apunta que aquest 2022 es mantindrà la tendència i que els preus que cobra el pagès seguiran sota mínims.

La conseqüència és que cada any el sector agrari perd pes i com recordàvem diumenge en el que va de segle el nombre d’afiliats per compte propi per a activitats agràries, ramaderes i forestals ha baixat un 37 per cent i amb prou feines queden nou mil professionals que es dediquen al sector. A la resta de Catalunya, el descens és similar amb una baixada també del 37 per cent a la província de Barcelona, del 44 per cent a Tarragona i del 46 a Girona, que mostra com el model de l’empresa familiar agrària que havia propiciat el desenvolupament de l’agricultura catalana està en franca regressió, perquè els sacrificis que comporta no compensen, perquè l’àmbit rural no disposa dels mateixos serveis que l’urbà, perquè surt més rendible llogar la terra per a plantes solars o eòliques que conrear-la i també perquè en general els pares volen per als seus fills una vida menys sacrificada que la seua, amb la qual cosa no hi ha relleu generacional.

Estem davant d’un canvi de model perquè totes les administracions s’omplen de bones paraules sobre la importància del sector, sobre la transcendència social que té, però després no prenen mesures per garantir uns preus justos, per evitar competències deslleials, per aconseguir que els ajuts comunitaris arribin als pagesos de veritat i no als de saló i perquè a les grans capitals continuen sense assabentar-se dels problemes reals que afecten el camp i es queden amb l’anècdota de les visites bucòliques del cap de setmana sense arribar a valorar el producte de proximitat i de qualitat que els ofereix el sector.

Hi ha un problema que s’arrossega des de fa temps de rendibilitat, però també n’hi ha un altre de valoració més enllà de les nostres comarques i el resultat és que l’empresa familiar agrària va deixant pas a explotacions latifundistes i a la ramaderia intensiva o simplement a l’abandó amb el pas dels anys. I sembla que a Madrid o a Barcelona ningú vol veure’ls embrancats en discussions bizantines i sense adonar-se que qui està en perill d’extinció és el pagès i l’explotació tradicional del camp. I quan no hi hagi remei, arribaran les lamentacions.