Dos anys que s’han fet llargs

El 2011 es va estrenar la pel·lícula Contagi, de Steven Soderbergh, amb un repartiment ple d’estrelles com Matt Damon, Jude Law, Kate Winslet, Laurence Fishburne, Marion Cotillard i Gwyneth Paltrow. En aquest film, un nou virus molt contagiós i mortal que sorgeix a Hong Kong s’estén per arreu del món i s’inicia una batalla frenètica a contrarellotge per aconseguir una vacuna. Ningú podia esperar-se llavors que només nou anys després les nostres vides s’assemblarien molt a la dels protagonistes d’aquest thriller.

Feia tres mesos que s’havien detectat els primers casos de SARS-CoV-2 a la ciutat xinesa de Wuhan quan el 14 de març del 2020 va passar l’impensable i, davant de l’alarmant augment de casos a tot el planeta que aviat convertirien l’epidèmia en pandèmia global, es va declarar l’estat d’alarma a Espanya i es va decretar el confinament de tota la població i el tancament de tota l’activitat que no fos essencial. Van ser uns mesos terribles. Als balcons, els cartells del “tot anirà bé” amb un arc de Sant Martí expressaven més un desig que una certesa.

Des d’aleshores, només a les comarques de Lleida s’han registrat 139.174 contagis confirmats i 1.057 víctimes mortals en ni més ni menys que set onades (una més que a la resta de Catalunya). Els sanitaris estan exhaustos.. i la societat, també, perquè continuem immersos en una crisi econòmica mundial agreujada ara per les conseqüències de la invasió russa d’Ucraïna i veiem com s’han retallat moltes llibertats individuals.Per sort, el segon aniversari de l’arribada de la Covid-19 a les nostres vides coincideix amb el que sembla que és l’entrada de la malaltia en una fase de control.

Que l’UCI de l’hospital Arnau de Vilanova porti un mes sense cap nou ingrés pel virus és un bon indicador per a l’esperança. No obstant, la salut pública pateix seqüeles, com un augment de les urgències de salut mental o la necessitat de recuperar l’atenció a malalts crònics. I és que un dels efectes col·laterals més directes de la infecció del SARS-CoV-2 és l’aparició de la Covid persistent, una prolongació de la malaltia que manté la simptomatologia del virus a llarg termini.

Es calcula que al voltant del 6 per cent de les persones que s’infecten acaben tenint seqüeles de manera persistent, essencialment fatiga, debilitat muscular, mal de cap, pèrdua de gust i fins i tot de memòria a curt termini. Són molts els reptes que es plantegen. Si alguna cosa hem après en aquests dos anys és que invertir en sanitat pública i en investigació científica és un bon negoci.

Però no tot s’arregla amb diners. Centenars de famílies tenen una ferida oberta per un dol mal tancat, al no haver pogut ni acomiadar-se dels seus éssers estimats ingressats en hospitals o residències. Temps foscos que sembla que ja han quedat enrere.

Per fi!.