N'hem après res?

Ahir es van complir dos anys de la declaració de l’estat d’alarma per un virus que va sorgir d’un mercat xinès i es va estendre per tot el món en una pandèmia que ha deixat una profunda petjada. En el camí han quedat 99.000 morts, dels quals 1.057 eren lleidatans amb més de 139.000 contagiats a la província. Afortunadament, els científics van aconseguir desenvolupar les vacunes que han reduït la magnitud de la tragèdia i dos anys després sembla que la situació sanitària ha quedat controlada sense ingressos a les UCI i la gradual recuperació de l’atenció als centres d’assistència primària.

Queden com a seqüeles de la pandèmia els casos de Covid persistent, un sis per cent dels encomanats, un espectacular augment del 18 per cent a Lleida de les urgències per salut mental, el dolor de tots els que van perdre familiars i amics sense poder acompanyar-los en les últimes hores, canvis d’hàbits que difícilment es recuperaran i la sensació de dos anys furtats. Tampoc l’economia s’ha recuperat i les promeses d’una revifalla ràpida amb pluja de milions comunitaris s’han dissipat a mesura que es concretava la invasió d’Ucraïna i es disparaven els preus que com va succeir amb el virus castiguen amb especial cruesa els més febles. I queden per a les hemeroteques els eslògans amb què intentàvem superar la depressió dels confinaments i ni n’hem sortit més forts, ni tampoc ho hem fet units, ni han servit de res les reflexions sobre la fragilitat de l’ésser humà i les apel·lacions a la solidaritat.

Sense anar més lluny, després dels aplaudiments que cada tarda dedicàvem al personal sanitari, ha arribat l’estadística que augmenten les agressions a metges i infermeres i es fa imprescindible preguntar-se si realment hem après res d’aquesta desgràcia o si es confirmarà el pronòstic que el gènere humà és capaç d’entrepussar diverses vegades a la mateixa pedra. En vista del que succeeix a Ucraïna, i de retruc a tot el món, caldrà donar la raó als pessimistes, i el cert és que quan es van veure els primers llums al final del túnel han tornat els enfrontaments, les reprimendes, la vella obsessió de buscar culpables en lloc de solucions i fins i tot convertir els difunts o els malalts en arma llancívola i de divisió. No sembla que hàgim après gaire en aquests dos anys malgrat tot el postureig fàcil i la prova és com ens trobem: encara no hem superat la pandèmia i ens embranquem en una guerra, tan absurda com totes, però amb unes derivades encara imprevisibles.

Ningú ha estat capaç de prioritzar, de considerar, que el més urgent era acabar de sortir del túnel, recuperar el pols econòmic i vital i reforçar els vincles de solidaritat i col·laboració. Alguns han considerat més urgent ficar-se en una altra guerra i matar-se ara que no ho fa el virus.