Dimecres de protestes

Ja portem uns quants dies advertint el Govern espanyol que no ha de deixar enquistar ni allargar les protestes dels transportistes, ni reduir les seues demandes a un grup d’autònoms lligats a Vox. Ha estat un error des d’un principi minimitzar les seues exigències i a cada dia que passa s’hi van afegint més entitats i les repercussions es van estenent per tot l’Estat, encara que a Catalunya sigui menor que en altres comunitats. A Lleida, encara no és dramàtica la situació, però diverses empreses ja han advertit que si en vint-i-quatre o quaranta-vuit hores no es concreta el paquet de mesures o s’abaixa el preu del gasoil professional, la cadena de distribució començarà a trontollar i les conseqüències ens tocaran a tots.

No s’entén sota cap concepte que l’executiu de Pedro Sánchez vulgui esperar tal o tal resolució europea, perquè no es poden comparar ni els sous ni les càrregues fiscals de països amb un PIB molt més elevat que la mitjana espanyola. Tampoc es poden demorar més les mesures que s’han de prendre per evitar que el preu de l’energia acabi arruïnant encara més sectors, alguns ja molt castigats per la pandèmia, sense oblidar els ciutadans mitjans, que veuen com la inflació els pren cada mes de la cartera un mínim de dos-cents euros. Just quan estem sortint del coronavirus, que ens ha costat moltes vides humanes i que ha delmat seriosament tota l’economia, una altra crisi i de l’abast que va prenent l’actual tindria unes conseqüències incalculables i impredictibles.

De tot no es pot culpar Putin i, a més d’intentar per tots els mitjans buscar la pau a Ucraïna, cal repensar alguns dels models econòmics i fiscals actuals. El descontentament de les classes treballadores i mitjanes és més que evident al carrer i no és acceptable que per interessos de tercers paguin els ciutadans corrents. L’obligació de tot govern, i més un que s’autoqualifica a si mateix com “el més progressista de la història”, és arbitrar entre els mercats i els ciutadans, primant sempre aquests últims.

En defensa del català

La immersió lingüística és un dels temes que més consens polític i social generen a Catalunya, perquè el seu ús a l’escola en garanteix la seua supervivència a fora.

El català és també un instrument de cohesió i integració social i per això ha de continuar sent vehicular. Dit això, és evident que el castellà, com a llengua cooficial, ha de tenir un tracte preferencial en l’ensenyament i garantir-se’n un perfecte coneixement. És més, també s’hauria d’adquirir en l’ensenyament públic obligatori un bon aprenentatge de l’anglès, com a llengua internacional que és en la majoria d’àmbits.