La polèmica pel català a les aules

L’acord per modificar la Llei de Política Lingüística del 1998 de Catalunya, que garanteix l’ús preferent del català a les aules com a llengua vehicular, però que deixa més marge als centres per a un equilibri amb el castellà allà on fos necessari, no és evidentment un avanç al blindatge del coneixement de la llengua pròpia de Catalunya, però tampoc un retrocés. Es tracta simplement d’evitar que siguin els jutges els que dictin proporcions i quotes i interfereixin en la pedagogia educativa i posin en perill la cohesió social que ha d’imperar als centres. ERC, PSC, Junts i els comuns (106 dels 135 escons del Parlament) van acordar canviar el text legal amb aquesta finalitat i, encara que Junts se n’hagi desmarcat, més per discrepàncies internes que pel text, la majoria és amplíssima i molt representativa de la societat catalana.

Val a recordar que la llei encara en vigor no explicita que el català sigui la llengua vehicular exclusiva a Catalunya, sinó que diu, textualment, “el català s’utilitza normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge” i, diccionari en mà, la normalitat no impedeix les excepcions. Per tant, el canvi és més de forma que de fons i, si aconsegueix deixar al marge la justícia, ja haurà complert la seua funció. El problema que té el català no és a les aules, sinó al carrer.

En els últims anys, per carències econòmiques o per batalles polítiques que han convertit la llengua en una arma llancívola, el català ha perdut presència en molts àmbits. Aquest és el cavall de batalla en el qual la Generalitat ha d’incidir més i millor que fins ara. És cert que perquè una llengua sobrevisqui ha de ser prioritària a les aules, perquè cohesiona, integra i iguala, però no és menys veritat que si al comerç, la judicatura, els mitjans de comunicació, la literatura, el cine, l’art i tants exemples com vostès vulguin la descuidem, deixarà de ser útil i necessària, i aquestes dos premisses són imprescindibles per a la salut del nostre idioma, que ha aconseguit superar èpoques molt més fosques que aquesta i per a la salut i futur del qual hem de vetllar tots perquè és una part inseparable de la nostra identitat col·lectiva.Estació d’autobusosPorta molts anys l’estació d’autobusos de Lleida deixada de la mà de Déu i sense donar el servei que una societat que potencia el transport públic requereix.

No es pot, d’una banda, intentar disminuir el cotxe privat, fomentar zones de baixes emissions i potenciar una mobilitat sostenible i, per l’altra banda, mantenir en la més absoluta deixadesa la principal terminal de la ciutat. Les cases s’han de començar a construir pels fonaments.