L’hora de la política

L’actualitat política, que tants maldecaps causa als seus protagonistes i, esclar, als ciutadans en general, va fer ahir un considerable gir tant a nivell espanyol com català. En el primer cas, i tal com estava previst, Alberto Núñez Feijóo va ser elegit pràcticament per unanimitat nou president del Partit Popular en el congrés d’aquesta formació celebrat a Sevilla, substituint així el defenestrat Pablo Casado, que divendres va renunciar al seu escó al Congrés i a qualsevol responsabilitat política. L’enfrontament que va mantenir amb la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, per les suposades comissions que va cobrar el germà d’aquesta, li ha costat el càrrec al fins fa només unes setmanes líder popular i el seu futur polític queda pràcticament anul·lat, tret de sorpreses que tan sovint salten en l’àmbit dels partits.

I a l’espera del que dictamini la justícia sobre l’escàndol Ayuso, ahir el PP va obrir una nova etapa que, d’acord amb les paraules pronunciades pel seu nou líder, hauria de deixar enrere la bel·ligerància dialèctica i els atacs els únics objectius dels quals són obtenir rèdit electoral i desgastar l’adversari, obviant els interessos dels ciutadans. En aquest sentit, Núñez Feijóo es va mostrar partidari de treure la política espanyola de l’enfrontament i de posar fi a les polèmiques forçades. “Ja n’hi ha prou de crear problemes, afrontem els problemes reals”, va emfatitzar el nou líder popular, que va afegir que “no vinc a insultar el president, vinc a guanyar-lo”.

Així doncs, i almenys en teoria, sembla que s’imposa un nou tarannà en el principal partit de l’oposició que, al seu torn, també vol distanciar-se de Vox, malgrat el pacte vigent a Castella i Lleó.I mentre a Sevilla el PP obria una nova etapa, Junts per Catalunya elegia el Segrià, concretament Alcarràs, per tancar l’actual. I és que el secretari general de la formació, Jordi Sànchez, va anunciar per sorpresa que no optarà a la reelecció al considerar que els temps actuals requereixen una altra manera de treballar. En aquest sentit, i sense eludir l’autocrítica en assumptes com el polèmic procés de reforma de la llei de Política Lingüística, Sànchez va fer una crida en forma de repte perquè la formació presenti una llista única que doni respostes als interessos del partit, evitant “personalismes”.

Per al fins ara secretari general, és el moment en què totes les famílies que conformen JxCat, i fins i tot veladament convidant els alcaldes de l’òrbita del PDeCAT, facin un esforç per assolir un consens que permeti a la formació obtenir bons resultats electorals. En resum, els dos grans protagonistes de l’actualitat política d’ahir, Feijóo i Sànchez, van parlar clar i se’ls va entendre perfectament. Després d’això, cal esperar que la teoria predicada es porti a la pràctica.