Llengües viperines

Era un dels grans èxits que exhibia la societat catalana. L’anomenada immersió lingüística que es va començar a gestar el 1983 generava consens i no tenia color polític. Després de quaranta anys de dictadura, no només va servir per normalitzar el català, sinó per democratitzar la igualtat d’oportunitats independentment de l’origen de les famílies.

Els exemples de fills de la immersió són innombrables. Recentment el diputat d’En Comú al Congrés Joan Mena ha publicat el llibre No parlaràs mai un bon català (Eumo Editorial), en què defensa que la immersió és més necessària avui que als anys vuitanta. Prové d’una família andalusa establerta a Sabadell i la seua experiència personal com a nen castellanoparlant escolaritzat en català li serveix per desmuntar el que no dubta a definir com “mentides sobre la immersió lingüística”.

La socialista Núria Marín, presidenta de la diputació de Barcelona i alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, va ser clara i rotunda aquesta mateixa setmana quan va defensar el model d’immersió i va qualificar d’error “polititzar la llengua”. De fet, Marín va anar més lluny i va dir que a la ciutat que governa cal aplicar “la màxima immersió” perquè el castellà “es parla a tot arreu” i el que fa falta és garantir que els alumnes de l’Hospitalet “tinguin les mateixes oportunitats que la resta”. “És de sentit comú”, va postil·lar.

Però el sentit comú és el menys comú dels sentits. El 2006 el grup Ciutadans, liderat llavors per Albert Rivera, va entrar al Parlament i va canviar les regles del joc. Fins aleshores, a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella totes les formacions polítiques sense excepció s’havien expressat en català en les seues intervencions.

Ciutadans va convertir en bilingüe la cambra i primer el Partit Popular i posteriorment Vox van emular el seu exemple. Més enllà de l’anècdota, la politització (i judicialització) de la llengua ha derivat en la polèmica sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que imposa una quota del 25 per cent de classes en castellà i acaba, de facto, amb la immersió, malgrat que els alumnes catalans acabaven l’escolarització obligatòria amb plenes competències en les dos llengües.I mentre es dilapida aquesta herència de la Transició, l’arribada de centenars de milers de persones migrades d’arreu del món ha canviat el perfil sociolingüístic del país. Totes les alertes s’han activat.

Un informe de la Plataforma per la Llengua adverteix que, amb només un 32 per cent de parlants habituals, l’ús social del català s’ha reduït en tots els territoris del domini lingüístic. El resultat: en només quinze anys, el català ha perdut més de mig milió de parlants. Una mala notícia que no hauria de tenir matisos polítics perquè les llengües són patrimoni de tots.