Dos anys, un mes i quatre dies després

Dos anys, un mes i quatre dies després d’aquell 14 de març del 2020 en què es va decretar l’estat d’alarma a Espanya, Salut no tenia ahir registrat cap malalt de Covid a l’UCI de l’Arnau de Vilanova, l’hospital de referència de Ponent pel qual han passat milers de lleidatans durant aquests llargs 25 mesos de coronavirus. Més de mil persones han mort entre el pla i el Pirineu i Aran per aquest virus, com a conseqüència del qual també han perdut la vida 27.000 catalans, més de 100.000 espanyols i sis milions de persones a tot el món. No es pot dir que el planeta no hagués passat abans per aquest tipus de situacions.

La pesta negra, que va assolar Europa al segle XIV, o la grip del 1918, que van acabar amb la vida de fins a 40 milions de persones, són només dos dels referents històrics patits per la humanitat, però sens dubte aquesta pandèmia ha estat el pitjor malson col·lectiu viscut per diverses generacions contemporànies i les seqüeles econòmiques, socials i mentals del qual tardarem temps a poder analitzar i saber quines lliçons n’hem après i què hem fet bé, malament o regular com a individus i com a col·lectiu.En la balança de la part positiva hi ha l’esforç de tot el personal sanitari, no només per preservar la nostra salut i cuidar-nos fins a l’extenuació al principi de la pandèmia, quan ni ells mateixos sabien com evitar la mortaldat creixent i no tenien ni el coneixement ni els mecanismes per fer-ho, sinó també per la rapidesa amb què la investigació mèdica i farmacèutica va accelerar els processos per a la vacunació massiva que ha salvat milions de vides. No podem obviar en aquest apartat la dificultat política i econòmica per estendre les vacunes al tercer món, cosa que evidencia una vegada més el desequilibri social existent entre els països occidentals i la resta, i la necessitat imperiosa de corregir aquestes desproporcions que resulten del tot intolerables i immorals en una societat del segle XXI. En l’aspecte econòmic, el coronavirus ha evidenciat també una altra realitat que sabíem però que no havíem comprovat mai de tan a prop.

La globalització i sectorització de l’economia comporta grans beneficis, però en crisis com la viscuda pel virus, que ara torna a fer-se evident amb la guerra d’Ucraïna, les dependències exteriors generalitzades, siguin de xips, cereals o gas, quan es tallen o alenteixen, posen en perill tota la cadena econòmica i alimentària. Convindria prendre mesures perquè, sense arribar a l’autarquia, les supeditacions no fossin tan exagerades. Finalment, convé també valorar més la salut mental de les persones, des de nens fins a ancians, perquè aquesta pandèmia ha colpejat especialment aquests dos col·lectius, uns amb la mort i els altres amb el segrest de dos anys vitals per al seu aprenentatge personal i social.