Inversió mínima a Catalunya

Fa anys que el Govern central es compromet a invertir a Catalunya grans quantitats de recursos que sempre superen els que teòricament van a Madrid, si bé quan de veritat s’han d’executar aquestes inversions no només no es compleixen, sinó que es fa just el contrari. El 2021 no només no va ser una excepció, sinó que va ser l’exercici en el qual es va donar de forma més accentuada aquesta tendència històrica de convertir en paper mullat el pressupost que cada any es negocia amb grups com ERC. La inversió real a Madrid l’any passat (2.086 milions) va ser gairebé el triple de la de Catalunya (740 milions), i això que als pressupostos aprovats pel Govern de coalició PSOE-Podem es van comprometre a gastar més en la comunitat catalana.

Aquestes xifres són el resultat d’una execució a Catalunya anormalment baixa (del 35,7%) davant una del 184,3% a Madrid. A Catalunya, sis euros de cada deu compromesos el 2021 mai van arribar. En canvi, a Madrid no només van arribar aquests deu euros, sinó que van venir acompanyats de vuit d’extres de regal.

Fonts d’Hisenda van explicar que la forta inversió a Madrid és pel rescat de les autopistes de peatge radials de la capital, però, si mirem partida per partida, comprovem que aquesta apreciació és més una excusa que una realitat. Segons les dades recopilades per la Cambra de Comerç de Barcelona, la inversió executada a Catalunya el segon any de la pandèmia és la més baixa des del 2016. En canvi, en el cas de Madrid és la més alta de la sèrie històrica.

Adif i Renfe van a la cua en compliments, la qual cosa evidentment té una translació molt negativa a les comarques de Lleida, on les línies de la costa i Manresa viuen una situació de precarietat des de fa dècades. Per no parlar de les endèmiques deficiències en les infraestructures i artèries principals que depenen de l’Estat. Lamentable i molt decebedor per a una etapa d’un molt anunciat diàleg i més inversió que mai acaba d’arribar.

Jocs d’Hivern

El COE està fart d’intentar mediar en la candidatura unitària entre Catalunya i Aragó davant del bloqueig del president de la DGA, Javier Lambán, i està disposat que tots dos governs puguin optar en solitari a acollir els Jocs d’Hivern del 2030.

És evident que la proposta catalana parteix amb avantatge, tant pel pol d’atracció de Barcelona i la seua ja demostrada capacitat d’organitzar uns Jocs, com pel seu projecte tècnic, valorat ja com a excel·lent pel mateix COE, però la idea inicial de promocionar el Pirineu en el seu conjunt era bona i molt ens temem que aquesta sortida per la tangent retardarà tots els plans i acabarà per no quallar.