La sanitat pública a Lleida

Ningú, absolutament ningú, dubta que la sanitat pública té els millors metges i avenços tecnològics per afrontar qualsevol malaltia o repte de la salut col·lectiva. En la pandèmia del coronavirus n’hem tingut un clar exemple, d’això, tant per assistència amb els recursos mínims disponibles davant de l’allau de casos acumulats en pocs dies com per l’eficàcia dels tractaments i vacunes quan en van tenir. Però de la mateixa manera que la gran majoria de ciutadans estarien d’acord amb aquestes premisses, la mateixa proporció creu que les retallades sanitàries aplicades en la crisi del 2008 i algunes privatitzacions, que ja s’havien impulsat abans, han llastat la sanitat pública, tant a nivell hospitalari com als CAP i fins i tot ambulatoris dels pobles.

Fa temps que Salut intenta revertir aquesta situació, però sense els recursos econòmics és molt complicat completar l’indiscutible lideratge mèdic amb l’assistencial. La fuga de metges i infermeres és un clar exemple d’això i fins i tot serveis complementaris com la comoditat dels acompanyants o la mateixa absència de wifi als hospitals posen en evidència el que queda per millorar en un camí d’excel·lència que es va quedar a mitges. Lleida té moltes necessitats per intentar deixar de ser el cul-de-sac històric de Catalunya, però la sanitat, l’educació i les infraestructures han de tenir prioritat absoluta.Millora a l’A-2El ministeri de Transports ha tret a concurs obres per rehabilitar l’A-2 al seu pas per la Segarra i refer el carril dret, on el greu deteriorament fa que nombrosos conductors evitin circular-hi.

Els treballs tenen un pressupost d’uns 11 milions d’euros i està previst que durin quatre anys. Inclouran un tram d’uns vuit quilòmetres que comprèn la variant de Cervera i els trams de calçada en els dos extrems. Les obres a l’A-2 a la Segarra i entre Alpicat i Soses es plantegen en plena polèmica per l’escassa execució dels pressupostos de l’Estat.

A Catalunya només es va executar un 35,8% del que s’havia pressupostat l’any passat, mentre que a Lleida nombroses partides passen d’un any a l’altre sense executar. Aquesta situació contrasta amb la inversió estatal a la comunitat de Madrid, que va ser del 184% del que estava previst l’any passat. Resulta molt costós, sobretot per a comarques perifèriques o de muntanya com les nostres, haver de pidolar l’execució d’uns treballs aprovats i beneïts que són vitals per al progrés i l’assentament en el món rural de milers de lleidatans.

Alguns projectes, com l’Eix Pirinenc, per posar només un exemple, porten dècades sense gairebé avenços.