Quan se'n vagi el fum

Ja dèiem fa només dos dies que les condicions meteorològiques i la sequera persistent presagiaven un final de primavera amb alt risc d’incendis. Ni vint-i-quatre hores hem tardat després de l’advertència d’extremar les precaucions a patir dos grans focs a les nostres comarques. El de la Noguera, en el qual ahir a la nit ja s’havien cremat més de 1.079 hectàrees de baix bosc, matolls i camps de cultiu de la zona de Baldomar, nucli d’Artesa de Segre, al Montsec de Rúbies.

El segon és el de Castellar de la Ribera, al Solsonès, més petit en hectàrees, més de 400 al tancament d’aquesta edició, però segons els Bombers més complicat de controlar, tant per l’àrea d’expansió com pel risc de complicació dels focus. Aquesta última comarca ja va patir un devastador incendi el 1998 i la por que les flames s’atansin a masies i granges fa centrar entre Castellar de Ribera i Pinell moltes de les dotacions de les quals es disposa. Més enllà de Lleida hi ha un tercer incendi a Tarragona, sembla que més controlat, i un altre a la Franja.

Quan encara crema el bosc és moment d’aconseguir el màxim d’efectius humans i mecànics per extingir-los. Pagesos amb els tractors, ADF, Agents Rurals, i, per descomptat, els Bombers de la Generalitat i les unitats de reforç que s’han demanat a l’exèrcit espanyol i als bombers d’Andorra així ho estan fent, amb el control de comandament coordinat des de Bellaterra per no malgastar esforços. Però, com molt bé va explicar ahir un veí de les zones afectades a les càmeres de televisió: “Ara tothom parla dels incendis i de per què no es fa això o allò, però quan se n’anirà el fum, ja no serem notícia i fins al següent.” No li falta raó a aquest damnificat, però és evident que qualsevol desgràcia té una causa, natural o accidental, que s’ha d’analitzar amb calma i perspectiva.

La radiografia és clara, el bosc ha anat guanyant terreny als camps de cultiu i a les pastures sense que s’hagi dissenyat una gestió forestal en conseqüència, o almenys sense que els plans que s’han redactat hagin donat resultats, per ser més justos. No hem d’oblidar tampoc que la sequera d’aquesta primavera, amb el maig menys plujós i més calorós dels últims vuitanta-dos anys, converteix milers d’hectàrees en un polvorí. A aquestes premisses s’afegeixen els temps de sega, que sempre poden provocar alguna espurna, les tempestes i llampecs, com els d’ahir al Solsonès, les línies elèctriques, distraccions o negligències humanes i els piròmans o malànimes que els provoquen intencionadament.

Molts elements que s’han d’analitzar sense pressa, però sense pausa, quan se’n vagi el fum, però el que està clar és que cal coordinar accions per tornar a assentar els veïns a la muntanya, i no només amb el turisme, recuperar pastures i gestionar més i millor els boscos, que són un pulmó natural.