Adeu a l'opció dels Jocs al Pirineu

El president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco, té previst certificar aquesta tarda que no hi haurà cap candidatura als Jocs d’Hivern el 2030, ni de Catalunya, ni d’Aragó, ni conjunta. Palesarà d’aquesta manera un fracàs anunciat des de fa setmanes, quan va saltar pels aires l’acord inicial assolit per representants del COE, de Catalunya, d’Aragó i del ministeri de Cultura i Esports per optar a aquesta cita olímpica. Ara no hi haurà volta enrere, perquè cap govern, ni autonòmic ni estatal, pot presentar una candidatura olímpica, competència que recau en el COE.

Immediatament després que transcendís aquesta notícia, es va avivar l’encreuament de retrets polítics, en la línia del que havia succeït els últims dies. Els partits que governen a la Generalitat, ERC i Junts, van culpar del fracàs el Govern aragonès i el seu president, el socialista Javier Lambán, i alhora van acusar el Govern central d’haver-se plegat a les pressions d’aquest. Per la seua part, l’alcalde de Saragossa, del PP, va exigir responsabilitats, mentre que el PSC va elogiar Blanco i va evitar pronunciar-se sobre Lambán, que per la seua part es va limitar a indicar que no dirà res fins que avui hi hagi una decisió oficial.

Però més enllà de la posició i opinió de cada partit i govern, hi ha fets. Un de fonamental, explicar per què hem arribat a aquest punt, és que va ser el Govern aragonès el que va trencar l’acord per a la candidatura després que els seus propis tècnics l’haguessin subscrit. No es tracta tan sols d’una versió donada per les altres tres parts que van participar en les reunions, sinó que els enregistraments que han sortit a la llum pública ratifiquen que va ser així.

A més, un dels principals arguments que va donar Lambán per trencar el pacte va ser que era “irrenunciable” que les tres valls pirinenques aragoneses acollissin proves olímpiques, quan a Catalunya no n’hi havia cap ni a l’Alt Urgell ni al Pallars Sobirà. Caldrà veure si, com s’apuntava ahir, Blanco deixa la porta oberta a una candidatura exclusivament catalana el 2034, però en tot cas suposaria que caldrà tornar a començar els tràmits, quan a més el mateix COE ha eludit aquesta alternativa per al 2030, malgrat que hi havia una base per fer-ho. El que està clar és que el Pirineu es queda sense l’oportunitat de tenir un gran aparador per projectar-se a tot el planeta, amb el que això comporta.

I, a nivell més local, és indubtable que uns JJOO haurien ajudat a emprendre inversions bàsiques que estan pendents des de fa molt temps. Els opositors a la candidatura tenen raó quan diuen que aquestes han de fer-se sense necessitat que estiguin pensades i supeditades a aquest gran esdeveniment esportiu, però mai està de més que hi hagi un esperó. Com va dir ahir el president de la Federació d’Hostaleria de Lleida, Josep Castellarnau, el Pirineu perd una ocasió única.