La caiguda anunciada de Boris Johnson

L’encara primer ministre britànic Boris Johnson ha donat mostres en menys de 24 hores de tot allò que no ha de fer un polític i molt menys quan es troba amb l’aigua al coll, com era el seu cas. Després d’una imparable cascada de dimissions, tant en el govern com entre els seus assessors, arran de l’erràtica gestió i els múltiples escàndols en què s’ha vist involucrat els últims mesos, el premier assegurava dimecres que rebutjava de ple dimitir. Argumentava a favor seu que tenia un “mandat colossal” derivat dels resultats electorals del 2019 i afegia que “la tasca d’un primer ministre en temps difícils és tirar endavant i això és el que jo faré”.

I en la sessió de control del Govern es va expressar de manera similar. Tot just l’endemà, i totalment acorralat, va fer un gir de 180 graus al seu discurs per anunciar formalment la renúncia tant al capdavant dels tories com en l’executiu, malgrat que es mantindrà en el càrrec de manera interina fins que els conservadors elegeixin un nou líder. Així, rere el clàssic faristol davant del número 10 de Downing Street des del qual els primers ministres fan els seus grans anuncis, Johnson va comparèixer ahir al migdia circumspecte però serè per dirigir-se al país.

“Està clar ara que la voluntat del Partit Conservador al Parlament és que hi hauria d’haver un nou líder del partit i per tant un nou primer ministre”, va dir per començar la seua intervenció. Fidel al seu estil inclassificable, va subratllar que marxa obligat pel seu propi equip de govern, i no per la convicció personal d’haver fracassat en la comesa. “La raó per la qual he lluitat tan dur els últims dies per seguir (...) no és només perquè volgués fer-ho, sinó perquè considerava que era el meu treball, el meu deure, la meua obligació cap a vosaltres continuar fent el que vam prometre el 2019”, va afegir.

Boris Johnson posava així fi a tres anys de mandat, des que el 2019 va succeir Theresa May, marcats per èxits i fracassos, tots, com va ser el cas del Brexit. Però la seua carrera havia començat molt abans. Nascut el 19 de juliol del 1964 a Nova York però criat sobretot a Anglaterra, Alexander Boris de Pfeffel Johnson té arrels aristocràtiques i es va educar a l’elitista col·legi d’Eton abans de llicenciar-se a Oxford.

El 1987, gràcies a contactes familiars, va entrar en pràctiques al diari The Times, d’on va ser acomiadat per falsificar una cita, i va ser columnista del Telegraph i director entre el 1999 i el 2005 de la revista conservadora The Spectator, on va suscitar crítiques per indisciplina laboral i comentaris racistes, classistes i sexistes. El 2001 va guanyar un escó als Comuns i entre el 2008 i el 2016 va ser alcalde de Londres. Ara tot apunta que el seu futur estarà lluny de la política, a pesar que els analistes asseguren que Johnson és del tot impredictible. El temps ho dirà.