EDITORIAL
Una autèntica barbàrie
El balanç de criminalitat que va fer públic divendres el ministeri de l’Interior ofereix unes dades senzillament esgarrifoses. En el primer semestre d’aquest any s’han denunciat un total de vint-i-tres violacions a la província de Lleida, deu de les quals a la capital, xifra que suposa un salt quantitatiu davant les catorze agressions sexuals amb penetració registrades pels diferents cossos policials en el mateix període del 2021. Es tracta, doncs, de vint-i-tres vides més ultratjades en una voràgine de violència sexual que sembla que no té ni final ni fre.
I és que durant aquests sis primers mesos de l’any s’han comptabilitzat un centenar de delictes sexuals a les comarques de Lleida, la qual cosa representa un 13,6 per cent més respecte al primer semestre de l’any anterior. Als atacs i vexacions als quals s’han vist exposades les dones des d’antany pel simple fet d’això, de ser dones, aquest any s’hi van sumant noves “tècniques” d’ultratge com és el cas de la submissió química, ja sigui posant drogues a les begudes o amb la punxada. En poc més d’un mes s’han presentat més de dos-centes denúncies per aquesta raó a Catalunya, a les quals s’hauria d’afegir les de dos joves que van anar divendres a l’Arnau afirmant que havien estat agredides.
En definitiva, la llibertat de les dones es va minant amb aquesta mena d’actuacions, a les quals cal sumar algunes controvertides decisions judicials.L’últim cas s’ha donat a Girona, on l’Audiència Provincial ha deixat en llibertat un home de vint-i-quatre anys que hauria agredit sexualment almenys quatre nenes a l’Alt Empordà. El motiu? Doncs és tan senzill com que la família de la presumpta última víctima, que va patir l’atac al juliol, afirma que la menor no estava en condicions de tornar a explicar el que va passar al jutge. Una justificació més que lògica per no revictimitzar la petita, però que té com a contrapartida que l’acusat, amb antecedents i que, segons els Mossos, podria haver agredit una quinzena de noies, hagi sortit de nou al carrer amb els perills que això comporta.En definitiva, a les dones, des de la més tendra infància, se’ls va inculcant la necessitat d’autoprotegir-se, que no surtin soles en hores intempestives, que vagin amb compte amb el vestuari i molts altres més condicionants que, per desgràcia, encara es tenen en compte en alguns casos per intentar justificar l’injustificable: les agressions sexuals.
Però el que és necessari i cada vegada més urgent és proporcionar als nens una educació afectivosexual basada en el respecte, en la igualtat i en l’empatia. Si no som capaços d’avançar en aquest sentit, és que la societat té unes llacunes del tot inadmissibles.