La desunió de l'independentisme

La Diada va estar ahir marcada per la divisió de l’independentisme, just deu anys després que comencés a monopolitzar aquesta jornada amb la primera manifestació massiva convocada per la llavors nova Assemblea Nacional Catalana (ANC) amb el suport d’Òmnium Cultural. La tensió ja va quedar patent la mitjanit de dissabte a diumenge, quan els representants d’ERC van ser esbroncats a l’acudir al fossar de les Moreres. La concentració a Barcelona, que va registrar una gran participació, més enllà de la guerra de xifres, va posar de manifest les diferències entre els diferents actors del sobiranisme sobre quina és la millor estratègia a seguir cinc anys després del referèndum de l’1 d’octubre, que malgrat ser un referent comú no va acabar representant cap avanç cap a la teòrica meta.

Esquerra i Junts per Catalunya, els dos socis del Govern, van evidenciar una vegada més les seues grans divergències. Tant el president Pere Aragonès com els consellers d’ERC i la cúpula del partit es van absentar de la marxa de l’ANC, que, en canvi, va comptar amb el suport explícit de Junts i dels consellers d’aquest partit. Si els primers van argumentar la seua decisió censurant que el manifest carregui contra els partits, els segons van aprofitar aquest fet per afegir sal a la ferida.

“No pot ser que, quan tens el resultat a les urnes, t’oblidis dels carrers, perquè justament el carrer és el que ha donat la gran força de l’independentisme”, va afirmar el secretari general de JxCat, Jordi Turull, en una al·lusió gens velada a Esquerra. La pugna entre aquestes dos formacions per liderar l’independentisme està derivant en una confrontació que dificulta la viabilitat del Govern que comparteixen. Tots els governs de coalició suporten tensions més o menys importants; tanmateix, una cosa és aquesta i una altra que els dos socis es considerin alhora enemics.

Fa la sensació que l’adhesiu que uneix el poder és l’únic que fa aguantar l’actual Executiu, la qual cosa alhora representa un gran llast perquè la seua gestió sigui efectiva. I, mentrestant, els principals representants de la denominada societat civil, l’ANC i Òmnium, també sembla que bifurquen els seus camins, perquè mentre que la primera entitat fa una crida al “poble” per portar a la pràctica “la victòria de l’1-O”, la segona aposta per obrir un nou cicle amb l’objecte de la unitat. Ara bé, que hi hagi profundes diferències en el si de l’independentisme no significa que aquest sigui un suflé que baixarà per si sol, com sostenia Mariano Rajoy.

Igual que la tasca del Govern no pot estar a mercè de les penes entre els socis ni quedar estrictament supeditada a l’objectiu de la independència que tots dos proclamen, els principals partits de l’Estat no poden ignorar que un nombre important de catalans aposta per la ruptura. Com gairebé sempre, el diàleg és el millor camí per a tothom.