L'endemà de la Diada

L’endemà després que el carrer va tornar a demostrar que l’independentisme no és un suflé, urgeix que tant ERC com Junts i la CUP facin una reflexió sobre el que s’ha esdevingut per la Diada d’aquest any. Primer perquè ni els republicans poden assolir cap dels seus objectius, més autogovern per a Catalunya com a principal, sense el concurs de l’atomitzat món postconvergent; ni Junts podria a dia d’avui avançar en la independència sense el suport d’ERC. Urgeix també el diàleg en el món independentista atès que, perquè la taula de negociació amb el Govern espanyol pugui tenir possibilitats d’èxit, només hi ha la complicitat entre les dos sensibilitats nacionalistes i fins i tot seria convenient la dels comuns i el PSC.

Les estructures de l’Estat espanyol, anquilosades en una judicatura caducada i amb una oposició conservadora molt centralista, només mouran peça si en l’arc parlamentari hi ha un ampli consens de canvi. I a qui també convé que l’independentisme entri en certa sintonia amb els partits progressistes espanyols és al mateix PSOE, que tindria impossible seguir en el Govern espanyol sense els vots dels partits nacionalistes. Per tant, tant als integrants del Govern català com als de l’espanyol els vindria bé concretar aviat els anuncis de desjudicialització i de reconeixement del conflicte polític i les seues possibles solucions, perquè el contrari només ens torna a una casella de sortida que ja ha causat prou dolor.Pel que fa als moviments populars i culturals de l’ANC i Òmnium, que han tornat a demostrar el seu poder de convocatòria i el múscul de què gaudeixen a nivell associatiu i organitzatiu, estan en el seu dret d’exigir als partits que compleixin les promeses electorals, però han d’entendre que sense les institucions i partits res del que va comportar històricament el referèndum de l’1 d’octubre hauria estat possible.

Totes les peces són vitals i la ciutadania valora tant aquesta unitat com exigeix que aquests lícits objectius no deixin de banda els problemes apressants del dia a dia, amb una crisi energètica i de preus que ens hem trobat sense haver-se encara donat per acabada la de la pandèmia.

L’exemple de Cadis

De vegades, sense esperar-ho i sense cap consigna d’absolutament ningú, l’ésser humà deixa mostres que hi ha esperança per forjar un món millor i més respectuós. El silenci sepulcral que va regnar al Nuevo Mirandilla, on es jugava el Cadis-Barcelona de la Lliga de futbol, davant del problema cardíac que va patir un espectador és digne de reconeixement i d’un aplaudiment més sonor que el que acompanya el gol de més bella factura.