'Alcarràs', camí de Hollywood

Evidentment falten encara molts esglaons pera veure Carla Simón a la catifa roja de la cerimònia dels Oscars, i un esglaó final perquè pugui recollir la daurada estatueta que reconeixeria la seua pel·lícula Alcarràs com la millor del món de parla no anglesa, però l’alegria d’ahir ja és monumental. L’Acadèmia espanyola va escollir aquest film sobre la problemàtica del món rural i les dificultats que tenen les petites explotacions agràries per guanyar-se la vida com a candidata a representar el cine espanyol a Hollywood. Al desembre sabrem si és entre les quinze preseleccionades pels acadèmics nord-americans per passar a la final i el 24 de gener es faran públiques les cinc millors pel·lícules que aspiraran a l’Oscar a millor film internacional, en una cerimònia que se celebrarà el 12 de març.

Carla Simón ja va representar el cine espanyol amb la seua meravellosa òpera prima Estiu 1993, però en aquella ocasió no va estar entre les preseleccionades per la meca del cine mundial. Però les opcions d’Alcarràs són ara moltes més que llavors. Primer perquè ve avalada per l’Os d’Or de la Berlinale, que no és poca cosa.

Segon perquè ja s’han enamorat de la família Solé 400.000 espectadors de tot l’Estat i ara, que ja és en plataformes, ho faran moltes altres d’arreu del món i, tercer, perquè els problemes d’aquesta família del Baix Segre són universals, tant per la crisi de preus agroramaders de les petites granges o explotacions agrícoles, com per la pressió que les grans empreses, d’aquest sector o d’altres, exerceixen sobre els pagesos o ramaders. Si hi afegim la sensibilitat sublim que té Carla Simón per retratar relacions familiars i personals, que els actors són totalment amateurs i que el film està rodat en català, l’Oscar estaria assegurat. És evident que no és tan fàcil i que de segur molts altres cineastes d’altres països presentaran obres de molta qualitat i amb problemàtiques o sensibilitats diverses i aplaudibles, però el que és segur és que aquesta pel·lícula forma ja part de la història de Lleida i del cine català amb lletres majúscules i que tot el que vingui a partir d’ara serà només la cirereta.

Vergonya aliena

Tots els partits polítics tenen algun cadàver sota la catifa i el seu finançament i la corrupció sistèmica s’han distingit amb massa facilitat en la política espanyola dels últims quaranta anys. Ara, bé, la vida dissoluta a costa dels diners de tots els espanyols que ha portat el rei emèrit amb total inviolabilitat, tal com es mostra sense l’autocensura acostumada fins ara al documental Salvar al Rey, és com a mínim de vergonya aliena.