El Barri Antic requereix inversions

Quan Lleida es va obrir al riu va canviar l’esdevenir de la ciutat, la canalització va afavorir la modernització de tots els carrers i places de l’entorn i els ponts van fer la resta. La capital de Ponent va passar de ser una ciutat tancada i empetitida a una de dinàmica i en creixement constant. Aquesta actuació no va ser fàcil però amb les inversions i complicitat de totes les administracions, des de la Paeria com a eix impulsor o Generalitat i Estat com a col·laboradors necessaris, Lleida es va vertebrar amb el Segre i es va atansar a molts barris i partides fins aquell moment allunyades del centre urbà.

Aconseguir que l’estació de l’AVE es quedés al centre i no allunyar-la quilòmetres, com per desgràcia no va aconseguir Tarragona, li ha conferit un desenvolupament sostenible que l’ha convertit en una capital amb un acceptable benestar quotidià. Però aquest esforç mitjanament assolit amb la integració del riu no ha tingut el seu paral·lelisme al Centre Històric, que malgrat els intents efectuats perquè fos un barri més de la ciutat continua sent un lloc inhòspit amb diversos problemes de delinqüència, seguretat ciutadana, higiene i incivisme, que ahir van ser objecte de debat al ple de l’ajuntament amb un total de setanta-dos propostes presentades per l’oposició, seixanta de les quals aprovades, per dignificar-lo. No és fàcil, si ho fos els diferents intents que s’han fet al llarg de les últimes dècades haurien fructificat, i no ha estat així.

Els barris antics de la majoria de grans ciutats del món tenen la mateixa problemàtica, amb acumulació d’habitatges envellits i col·lectius vulnerables vivint en condicions en moltes ocasions insalubres. I el que està clar és que el problema no s’arreglarà amb mocions i paraules. El Barri Antic de Lleida requereix sobre i davant de tot inversions, diners en definitiva perquè es puguin rehabilitar els edificis antics, construir-ne de nous i també per facilitar formació i sortides laborals a les persones que no tenen feina ni aparences de poder aconseguir-ne.

Així podrien conviure amb un mínim de seguretat i benestar els veïns de tota la vida i els nouvinguts. El Parador del Roser és un exemple que es pot, però està clar que sense un pla inversor seguirem amb la mateixa problemàtica de sempre.

Les dones iranianes es rebel·len

Algunes cremen el vel, moltes protesten fent-lo onejar al davant de les universitats i altres han arribat fins i tot a manifestar-se tallant-se els cabells. Poden ser empresonades, colpejades i expulsades de la feina, però la valenta rebel·lió de les dones a l’Iran contra l’obligació de portar hijab després de la mort de Mahsa Amini no cessa. No podem més que solidaritzar-nos davant de persones tan valentes.