Un acte de justícia gairebé poètica

“En el dia d’avui, captiu i desarmat l’Exèrcit roig, han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat.” És el famós informe militar de l’1 d’abril del 1939. Però encara es dispararien moltes bales.

Al documental El dolor del silenci, els veïns de més edat d’Alcoletge recordaven que durant mesos van sentir afusellar presoners del camp de concentració en què es va convertir la Seu Vella de Lleida. “Eres a l’hort i un dia senties cinquanta trets, un dia trenta.. I així cada dia, cada dia”, en paraules d’Eugeni Ticó.

La repressió va ser terrible. El poeta Josep Palau i Fabre va ser un dels milers de presos d’aquest insòlit camp monumental. Va passar fred, por i gana a la Seu Vella, on se’l van menjar les xinxes.

Convertit en autor de prestigi, en un dels grans experts en l’obra del seu bon amic Picasso, va tornar a Lleida i va demanar visitar l’antiga catedral. Ho va fer en silenci i amb l’ai al cor, recordant les matinades en què el despertaven els trets que acabarien amb la vida d’algun company. No és estrany que quan als presoners se’ls oferia la possibilitat de commutar pena a canvi de fer treballs forçats ni s’ho plantegessin.

Va ser així com Lluís Carré Bonet, de Vinaixa, va acabar a Gardeny, un complex militar que van construir presoners republicans. El franquisme es va eternitzar, i amb ell la repressió, que es va allargar durant dècades. La reparació jurídica d’aquestes víctimes ha arribat tard, cert, però ha arribat.

Als seus 91 anys, Miquel Bendicho, d’Almenar, va tornar al camp de concentració en el qual va estar pres el seu pare per recollir la documentació que certifica la nul·litat dels càrrecs que li va imputar la dictadura. Una mica de pau per a seixanta-sis famílies lleidatanes que van veure com s’esborrava aquesta taca que els va marcar durant anys. La Seu Vella, ara convertida en un monument de pau, va acollir ahir el primer acte de reparació jurídica que porta a terme la Generalitat.

Per a les famílies, “un punt de partida” necessari per poder girar full. Una societat amb ferides sense cicatritzar no pot avançar, per això és tan important la memòria històrica.

El Barri Antic segueix obert

Després de l’aturada obligada per la pandèmia, l’Obert Centre Històric es va acomiadar ahir amb un balanç més que positiu de públic, malgrat que la pluja va complicar alguns actes de dissabte. Però el Barri Antic no tanca, encara que acabi l’Obert.

Lleida no pot continuar vivint d’esquena al nucli antic i les institucions han de vetllar per mantenir-lo viu més enllà d’iniciatives lúdiques i culturals. No hi ha una fórmula màgica per revitalitzar-lo, perquè els problemes que acumula són molts i complexos. Però sense inversions, no es podrà recuperar mai.