Partidisme davant la xacra dels delictes sexuals

L’entrada en vigor de la llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual, popularment coneguda com la del “només sí és sí”, ha generat una gran polèmica durant les últimes setmanes perquè, malgrat que en general augmenta el càstig als delictes sexuals a l’unificar en una única categoria amb l’agressió el que abans era abús sexual, el fet que hagi agrupat ventalls diferents de penes ha motivat que alguns jutges hagin rebaixat condemnes en vigor –molt poques en relació amb el total– seguint el principi que cal aplicar la llei més favorable al reu. En condicions normals, això no seria motiu d’escàndol i no hi hauria d’haver cap problema per analitzar amb rigor si es tracta únicament d’una qüestió d’interpretació susceptible de ser consensuada o cal introduir algun retoc a la nova norma per reparar-lo, com un règim transitori que limiti la retroactivitat. Però el creixent deteriorament del debat polític (costa molt considerar-lo com a tal) ha motivat que l’oposició al Congrés dels Diputats hagi presentat aquesta llei com un colador per a violadors i hagi acusat el Govern central, i en concret la ministra d’Igualtat, de provocar el contrari del que proclamen per simple incapacitat.

Les respostes, a banda de no tenir cap indici d’autocrítica, tampoc han estat sempre gaire afortunades, així que l’únic que han aconseguit els que més haurien de vetllar per l’interès general és crear un gran soroll partidista que amaga allò substancial: que les agressions sexuals no només estan a l’ordre del dia, sinó que van a l’alça. Tal com en donem compte en la nostra edició d’avui, des de començaments d’any a les comarques de Lleida s’han presentat 157 denúncies per delictes contra la llibertat sexual, xifra que suposa una cada dos dies i un 14% més que l’exercici passat. És cert que part d’aquest augment pot explicar-se perquè hi ha més conscienciació i més coneixement dels mecanismes de denúncia i protecció, però també ho és que encara hi ha moltes agressions que no surten a la llum pública i que una part important d’aquestes són comeses per persones joves que per edat i formació teòricament haurien d’estar sensibilitzades contra aquests comportaments.

Una altra xifra que crida l’atenció és que el 70% dels judicis que se celebren a l’Audiència Provincial són per aquesta mena de delictes. Són dades demolidores que il·lustren que queda molt per fer en aquest àmbit. Aquesta és la realitat i és lamentable que un dret fonamental com el de la llibertat sexual no pugui concitar un mínim consens entre la majoria dels representants polítics a l’hora d’abordar com es protegeix legalment.

Com assenyalen diversos advocats i membres d’entitats feministes, la llei del “només sí és sí” va en el camí adequat, més enllà del debat sobre els seus efectes al Codi Penal. I corregir-los tampoc hauria de ser cap drama.