Canal d'Urgell, el repte de la modernitat

La història del Canal d’Urgell, igual com el de Pinyana i l’Aragó i Catalunya, és l’exponent més clar i significatiu del progrés que ha comportat a les comarques del pla de Lleida el regadiu en els últims cent anys. Terres estèrils convertides en vergers, reconversió de cultius, petites i mitjanes explotacions agràries que van deixar enrere els temps dels grans propietaris per teixir una economia familiar agroramadera que a poc a poc va convertir Lleida en el rebost de Catalunya i va dotar de benestar econòmic moltes comarques. Però els temps canvien i avui dia l’aigua s’ha convertit en un bé a protegir i els regs a manta han de passar a la història.

En aquesta línia de transformació, el Canal d’Urgell s’ha fixat com a objectiu en els propers anys modernitzar la majoria de les seues hectàrees i per a això necessita inversió pròpia i ajuts de totes les administracions. Per comandar aquest estalvi obligat, els membres de la comunitat van revalidar ahir la confiança, d’una forma majoritària, en Amadeu Ros, que tindrà aquest vital objectiu, però també haurà d’afrontar el difícil relleu generacional i la continuïtat de les explotacions mitjanes, ja que les grans empreses i la pressió de les cadenes sobre els preus amenacen seriosament moltes famílies pageses. Importants reptes per a temps de canvi, però fonamentals per assegurar el sector primari de Ponent, estratègic i segur com s’ha demostrat en la pandèmia.

Un mundial de dos cares

Sens dubte la vergonya del Mundial de Qatar, on el poder dels diners ha guanyat per golejada contra els drets humans, on el boicot més valent que han fet algunes federacions és portar o no portar un braçalet amb els colors LGTBI, demostra una vegada més que la geopolítica i els petrodòlars estan, ara com ara, per sobre de qualsevol altra consideració de dignitat col·lectiva.

De fet, l’Europa bressol de la democràcia ha quedat també entelada pels suborns que ja han costat la destitució de la vicepresidenta de l’Eurocambra. La mateixa França, mentre amb una mà denunciava les morts de treballadors i la marginació de les dones, amb l’altra retia homenatge a l’emir, autèntic triomfador d’aquest Mundial, tant perquè el boicot no ha funcionat, com per la final somiada entre França i Argentina, els astres de les quals, Mbappé i Messi, juguen en un club de la seua propietat. Però dit això, seria injust no ressaltar el poder del món del futbol i la justícia històrica que la victòria d’Argentina significa per a qui és sens dubte el millor jugador de la història: Lionel Messi, que rubrica amb aquest trofeu una carrera farcida d’èxits, individuals i col·lectius.