SOS de la sanitat pública

Fa anys que la sanitat pública dona mostres de desestructuració del que havia estat un exemple de qualitat i eficàcia. Les retallades del 2008 i la decreixent inversió ens han portat a un panorama, que la pandèmia ha aguditzat, d’estrès dels professionals, de falta de personal i de descontentament general tant del sector sanitari com de malalts i usuaris en general. Llistes d’espera als hospitals que no milloren, cites als CAP amb un mes de demora, atenció telefònica no sempre ni puntual ni eficaç, poc temps per atendre els pacients i falta de seguiment del diagnòstic inicial i sous per sota de la mitjana europea, i, en el cas de Catalunya, fins i tot a la cua de les comunitats autònomes espanyoles, són algunes de les claus que expliquen la vaga.

Aquest estrès, que perjudica el benestar general dels ciutadans, ens porta a un excés de farmacologia, abandó de la medicina rural i comunitària i marginació de la salut mental, vital, com s’ha demostrat en la crisi sanitària del coronavirus. Per tot això, la vaga d’aquests dies no és més que un SOS de milers de professionals mèdics i d’infermeria que reclamen més mans, menys pacients acumulats i més reconeixement, tant de l’administració com econòmic. És evident que tot és qüestió de recursos i que la Generalitat fa un esforç per revertir errors o exigències de les crisis passades, però les noves voluntats han de plasmar-se en realitats immediates i un full de ruta clar per al futur. D’aquesta depèn el nostre benestar personal i col·lectiu.

Les assignatures pendents

Pel que fa a la vaga de docents, els paràmetres inicials serien els mateixos que per a sanitat, ja que tots dos sectors constitueixen un termòmetre del benestar i progrés d’una societat i els dos han patit retallades que és necessari corregir. El debat, en aquest cas, se centra en les ràtios, que han millorat però no prou, tenint en compte la multiculturalitat de les aules, i els canvis dels programes educatius. No és acceptable que cada dos anys s’obligui els mestres a modificar les programacions i menys que s’alterin horaris a mig curs o que els concursos de mèrits siguin una autèntica bogeria.

S’ha de reconèixer que, després d’un envit inadequat amb els sindicats, la conselleria va obrir un diàleg que ha progressat adequadament fins a aquesta nova convocatòria per serrells que han quedat en l’aire i que haurien de tancar-se. Perquè tota inestabilitat perjudica els alumnes, que són l’autèntic valor que cal preservar. Una societat canviant com la nostra requereix uns docents en comunió absoluta amb la societat igualitària, inclusiva i democràtica que volem consolidar.