La maternitat és un dret, no una obligació

Des de fa tretze anys, avortar a Espanya per decisió pròpia és legal i gratuït. Així ho va establir la Llei Orgànica de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs aprovada el febrer del 2010. Malgrat que tretze anys després l’avaluació d’aquesta política pública deixa entreveure les costures de la implementació.

Les principals problemàtiques: la desigualtat territorial en l’accés i l’expulsió de les dones del circuit públic. Així, el setembre passat va començar la tramitació d’un projecte legislatiu per a la reforma de la llei de l’avortament, que va ser definitivament aprovat ahir. Una bona notícia per a les dones, absolutament per a totes, perquè la maternitat és un dret, no una obligació, i les que decideixin avortar ho faran atenent la seua circumstància i en cap cas com una imposició social o jurídica, i a les que vulguin ser mares ningú no els ho impedirà.

En això consisteix la llibertat. Pel que fa als punts més polèmics de la normativa, bàsicament la no-necessitat del consentiment dels progenitors per a les joves de 16 anys i 17 anys, hem d’aplicar la mateixa lògica que per a les adultes. Ningú, ni els pares, pot decidir el més convenient per al futur d’algú que s’enfronta a un embaràs no desitjat.

La funció de les famílies és educar, orientar, cuidar, protegir i aconsellar els seus fills, en cap cas decidir-ne el futur sense el seu consentiment. Quant a la resta de la llei, seria edificant que per fi el reequilibri territorial es complís. Lleida és un clar exemple que fins ara no ha estat així i el dret a l’objecció de consciència que tenen els metges no ha d’impedir a les lleidatanes exercir el dret a un avortament lliure i gratuït a les nostres comarques.

Tot plegat, evidentment, s’ha d’acompanyar d’una educació sexual adequada als temps i amb tots els mètodes anticonceptius planificats i normalitzats. Quant a la llei trans, reconèixer els drets del col·lectiu LGTBI és també una qüestió de dignitat col·lectiva.

L’art de la Fundació Sorigué

La Fundació Sorigué ha reprès les exposicions en el seu espai artístic de Lleida amb la mostra La vida en emergència de Juan Zamora, una reflexió sobre la vida i els seus processos que encaixa perfectament en la línia conceptual d’aquesta entitat cultural. És un luxe per a la ciutat disposar d’aquest motor d’art que es complementa amb Planta, a Balaguer, on els espais específics d’artistes com Juan Muñoz, Bill Viola i Chiharu Shiota conviuen amb la producció d’àrids i els projectes agrícoles de Sorigué.

Totes aquestes propostes conformen un cercle tancat basat en la sostenibilitat ambiental, un dels objectius de l’empresa lleidatana.