Tres anys del dia en què tot es va parar

El 14 de març del 2020 es va declarar a Espanya l’estat d’alarma per la llavors acabada de proclamar pandèmia de covid-19. Començava així un confinament que pensàvem, erròniament, que no passaria de quinze dies a casa. Però després d’aquelles dos setmanes en van venir dos més, i d’altres, i així fins a dos mesos complets.

Tots recordem aquella data històrica com un moment que mai oblidarem. La por al desproveïment que va deixar buides les prestatgeries de paper higiènic dels supermercats, els aplaudiments als sanitaris per un treball que encara a dia d’avui no se’ls ha agraït prou, les classes online o les reunions de treball amb els múltiples programes de videotelefonia que vam descobrir per força, els cursos de cuina accelerats, la gimnàstica al menjador o estar 24 hores amb la família, la recerca desesperada de mascaretes, moltes de les quals confeccionades a casa, són tan sols alguns dels moments que ens venen a la ment d’una altra manera de viure molt diferent de la que estem acostumats en una societat marcada per la pressa i la falta de temps. Van ser dies durs per a tothom, sobretot per a les persones malaltes o amb encomanats en el seu entorn, que van viure un autèntic calvari de solitud els afectats i de patiment les famílies.

També per als treballadors essencials i per als qui van haver de centrar tota la seua activitat dins de quatre parets. Algunes persones van veure com es ressentia la salut mental, d’altres es van mantenir fortes, però després van sentir un gran pànic a l’hora de tornar a la normalitat. El confinament treuria el millor de les persones, o això ens deien, però com sempre succeeix hi va haver de tot.

Persones que es van bolcar en els altres i algunes a qui va dominar la por i es van tancar en si mateixes. És difícil fer un balanç de l’actuació de les administracions perquè no hi havia una fórmula màgica i calia actuar partint d’acció i reacció, però en general es va primar el bé comú, que en definitiva no és sinó salvar com més vides millor. Van morir més de sis milions de persones i moltes d’altres van veure canviar la seua vida.

Només el temps i l’estudi de les dades de morts de cada comunitat autònoma, país o continent ens permetrà valorar els pros i contres de les decisions preses en cada moment.El BarçaEls socis del Barça es mereixen una explicació urgent, clara i verídica del perquè es va pagar més de 7 milions d’euros a Enrique Negreira, perquè l’entitat no és de les directives de cada moment, sinó dels abonats, i a ells és a qui primer s’ha d’aclarir el que ha succeït. I ha de contretar-se ràpid, perquè un club que fa dels valors bandera no pot permetre’s dubtes sobre la seua honorabilitat.