L'escola rural necessita més suport

Les escoles rurals han passat per moltes vicissituds l’últim mig segle. A mitjans dels setanta, moltes van desaparèixer a l’aplicar-se un pla de concentració en centres més grans. Posteriorment, a començaments dels vuitanta, la restaurada Generalitat va impulsar-ne la reobertura als pobles on hi havia prou alumnes, en un procés que a Lleida va impulsar inicialment Maria Rúbies.

Tanmateix, durant anys estaven més mal considerades socialment que les que tenien grups complets en tots els cursos. Aquesta situació ha anat canviant fins al punt que ara el seu prestigi és en general més gran que la resta, com donàvem compte en la nostra edició d’ahir. Tant el departament d’Educació com els docents i els professors de la Universitat de Lleida, experts sobre l’escola rural, destaquen que el reduït nombre d’alumnes facilita un ensenyament molt més individualitzat i una major confiança i relació amb els mestres.

El fet que alumnes de diferents edats comparteixin aula també proporciona avantatges a nivell d’aprenentatge i d’assumpció de responsabilitats. A més, als pobles el col·legi és molt més que el lloc on els nens passen unes hores al dia, ja que participen en la vida municipal i és habitual que els docents incorporin activitats pedagògiques basades en l’entorn. Per als pobles, mantenir el col·legi és una prioritat, i per això nombrosos ajuntaments duen a terme iniciatives per atreure famílies amb nens quan preveuen dificultats perquè hi hagi prou matriculats.

Cal tenir en compte que a les comarques de Lleida hi ha actualment una trentena de centres que compten amb menys de 20 alumnes, quan el mínim fixat per estar oberts és de 5. Educació afirma que la seua voluntat és potenciar el màxim possible l’escola rural, i que per això impulsa la implantació del primer cicle d’alumnes d’educació Infantil per a nens d’1 i 2 anys. Així mateix, assenyala que la seua voluntat és promoure la reobertura d’algunes que van tancar o la creació de noves a les localitats on hi hagi prou demanda.

Són bones intencions, però de vegades de la teoria a la pràctica hi ha un bon tros. Moltes d’aquestes escoles es troben en edificis antics, que no disposen de gimnàs ni d’altres instal·lacions que qualsevol centre considera bàsiques. I pel que fa a la incorporació del primer cicle d’Infantil, és cert que la Generalitat es fa càrrec de la majoria del cost, però queda una part que han d’aportar els ajuntaments, la qual cosa no sempre resulta factible, perquè el pressupost que tenen els de municipis petits fa gairebé inviable assumir noves despeses fixes.

Es parla molt i des de fa molt temps de reequilibri territorial, però les actuacions perquè sigui una realitat són molt modestes. Sens dubte, enfortir l’escola rural n’ha de ser una.