La gestió de l'aigua, un debat ja inajornable

El Canal d’Urgell garanteix un cabal mínim per donar aigua a les poblacions que beuen del Principal i, d’aquesta manera, evitar que els dipòsits puguin buidar-se durant els mesos d’estiu si continua sense ploure prou per omplir els embassaments. Per la seua part, SEGRE ja va informar fa uns dies que les reserves per a l’abastament de Lleida capital i els municipis de Pinyana i la Ribagorçana no tenen res a témer per al consum de boca. Tampoc es preveuen problemes d’aigua de boca al Pirineu.

Evidentment, parlem de la conca de l’Ebre, perquè les internes, de les quals depèn Barcelona i àrea metropolitana, tenen una altra problemàtica a causa del gran nombre d’habitants a proveir. La preocupació de la sequera a Lleida se centra sobretot i davant de tot en l’agricultura, tant la de secà, que ja pot donar per perduda la collita, com la de regadius, que veurà molt minvades les produccions per la falta de pluges. El Canal d’Urgell va tancar ahir a la nit la campanya de reg al Principal, una mesura excepcional que adopta per primera vegada en la seua història i afecta 50.000 hectàrees.

Ho fa després d’obrir la temporada el 27 de març davant de la greu situació a la conca del Segre, on Oliana i Rialb només emmagatzemaven ahir 58,5 hectòmetres cúbics, dels quals 35 han d’estar garantits per a proveïments. Durant tot el cap de setmana els embassaments han perdut 4 hectòmetres cúbics malgrat les pluges registrades dissabte. Davant de la previsió de greus pèrdues, el Canal d’Urgell ja va acordar aquest mes obrir la porta a la declaració de zona catastròfica i que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre prengui mesures excepcionals, per a les quals requereix un articulat legal de Madrid, com està fent la Generalitat a la resta de Catalunya a través de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).

Els regadius del canal Auxiliar o subcanal no tindran tanta carestia perquè reben aigua de la Pallaresa, amb més reserves a Camarasa. Arribats a aquest punt, hem d’insistir en les reiterades demandes d’optimització de recursos, que només poden arribar de la mà de la modernització, i també cal arribar a un acord amb les hidroelèctriques, que tenen concessions d’aigua, per poder harmonitzar més aigua de l’Auxiliar al Principal quan sigui necessari, però això, evidentment, no pot fer-se d’avui per demà, perquè requereix també obres que no es poden improvisar i costos que cal sufragar. Per tant, i a l’espera que les pluges arribin aviat i puguin delmar els danys, és imprescindible, inajornable i urgent dissenyar un full de ruta de com convergir els interessos del camp, la ramaderia, l’explotació forestal, el turisme i els proveïments industrials i de la llar amb l’escassetat d’aigua que cada vegada patirem més sovint.

I aquesta nova cultura ha de liderar-la l’administració.