És hora de passar de les promeses a la realitat

Fa anys que parlem de modernitzar el Canal d’Urgell i des del 2005 amb pressupostos, compromisos i plans d’execució, però encara no s’ha licitat cap obra. La Generalitat proposa el repartiment del 60 per cent amb aportació de l’administració catalana i el 40 per cent restant de l’Estat i ambdós compten amb fons europeus per poder iniciar els treballs. Bé, doncs si els diners hi són i tant Canal com regants i l’Estat en la seua globalitat estan d’acord, la pregunta és senzilla.

Per què encara no hem passat de les promeses a la realitat? Entre el 2005 i el 2008 ja hi va haver un període prolongat de sequera però va afectar bàsicament les conques internes i la Noguera Ribagorçana, però era en aquell moment quan havia d’haver-se accelerat l’optimització dels recursos i no esperar que la realitat actual faci inajornable aquesta modernització, que ja arriba tard. És evident que aquesta aportació totalment pública a aquest estalvi substancial d’aigua comportarà nous debats, no sempre fàcils a les comarques de Lleida, amb un repartiment de cabals molt prefixats per a tots els usos i en el qual la paraula transvasament encén totes les alarmes, però en algun moment caldrà abordar-ho i més si la Generalitat i el ministeri assumeixen el 100 per cent del pagament d’aquestes obres. Ara estem en plena sequera i el Segarra-Garrigues, per posar només un exemple, no tindrà aigua per regar, sent un canal que ja s’ha construït amb els instruments més avançats d’estalvi de subministrament.

Quan l’Urgell estigui modernitzat i hi hagi prou aigua, a banda del Segarra-Garrigues, es podria derivar l’aigua sobrant a les conques internes? És una pregunta òbvia que tard o d’hora algú posarà sobre la taula. Però sens dubte, abans que es posi sobre la taula la nova cultura de l’aigua i el seu ús sostenible i equitatiu sense línies roges territorials, cal començar la casa pels fonaments i això passa irrenunciablement per la modernització. Abans només es podia resar en temps de falta d’aigua, ara hi ha prou mecanismes tecnològics perquè la problemàtica sigui menor, com ja s’aplica en altres canals de la mateixa Lleida i de l’Estat.

De fet l’Urgell és l’únic gran canal que depèn de l’administració central que no està modernitzat. Per la seua part, la junta de govern de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) declara la situació d’excepcionalitat per sequera extraordinària a la conca del Segre. Aquest tràmit polític serà un suport per als regants de cara a tramitar ajuts a les administracions públiques i per a la reducció de l’IRPF de què vam parlar ahir, malgrat que la CHE ha rebutjat fixar restriccions als municipis que proveeix el canal d’Urgell i diu que és competència de la comunitat de regants, que ja han pres les mesures oportunes per garantir els proveïments.