Els indecisos decidiran

Cada vot compta. És un d’aquests tòpics que es repeteixen totes les eleccions, però és en les municipals quan aquesta frase feta cobra tot el seu sentit. Per a mostra, n’hi ha prou amb l’exemple del 2019, quan tan sols 81 paperetes van marcar la diferència i van convertir la llista d’ERC, encapçalada per Miquel Pueyo, en la més votada a Lleida, per sobre de la del PSC de Fèlix Larrosa i la de Junts per Catalunya de Toni Postius.

Esquerra i socialistes van empatar a edils, amb set, per sis de Junts. Gairebé un triple empat. Els tres candidats repeteixen i les enquestes, encara que donen un lleuger avantatge a Esquerra, els continuen situant com les tres forces més votades.

Un grapat de vots poden decantar la balança. Un de cada quatre electors, segons l’enquesta de SEGRE publicada diumenge passat, encara no ha decidit el color de la seua papereta. Ells tindran la clau de la Paeria.

D’una banda, perquè poden ser decisius per determinar la llista més votada i sumar o restar edils, però, sobretot, perquè d’ells dependrà l’abstenció, un fantasma que plana sobre aquestes eleccions, en les quals l’efecte procés sembla haver-se diluït i els ciutadans no estan tan mobilitzats ni tan polaritzats com en anteriors comicis. Un 18,5% de l’electorat ja ha decidit que no acudirà a votar, segons el sondeig de SEGRE. Falta per veure si el 25,3% del no sap/no contesta acudeix a les urnes o també es queda a casa.

De la participació també dependrà en bona mesura com quedarà la Paeria per la part baixa de la taula. Els sondejos no garanteixen la representació de Ciutadans ni de la CUP, i donen entre un i dos regidors al Comú i a Vox, mentre que el Partit Popular augmentaria la seua actual representació, passant de dos a tres regidors. L’última paraula, com sempre, la tindrà la ciutadania.

No ha estat una campanya de grans titulars. I està bé que s’evitin els estirabots i les desqualificacions personals que tant contribueixen a l’anomenada desafecció política, però això també significa que els votants corrents no se senten tan interpel·lats. Encara que es podria esperar que gairebé cinquanta anys després de la mort de Franco per fi s’hagi aconseguit la tantes vegades qüestionada maduresa democràtica i no s’hagi de recórrer a la víscera, sinó al debat raonat.

I ens centrem en Lleida com a indiscutible capital de la demarcació però sense oblidar, com hem fet durant tota la campanya, que les eleccions afecten totes i cadascuna de les poblacions de Ponent i el Pirineu, i que a Aran, a més, es decideix la composició del Conselh Generau. De nou, la màxima que cada vot compta es fa palpable, ja que la constitució de la Diputació, per exemple, dependrà del nombre total de paperetes de cada llista electoral en el seu respectiu partit judicial. Massa en joc per desentendre-se’n.

Al cap i a la fi, la política municipal és la del dia a dia. La que ens afecta més de prop.