L'economia i el debat identitari del PP

L’economia espanyola continua aguantant bé. El Banc d’Espanya s’afegeix a la tendència creixent de tota mena d’organismes i centres d’estudis de revisar a l’alça el creixement del PIB per a aquest any. En concret, el corregeix set dècimes a l’alça fins a situar-lo en un 2,3%, per sobre de les previsions del Govern central, mentre que modera la seua previsió d’inflació, i la rebaixa mig punt, fins al 3,2%.

Per explicar la correcció a l’alça del PIB, el Banc d’Espanya suma una confluència de factors. Bàsicament, un final del 2022 millor del que al principi s’havia pronosticat, a la qual cosa s’afegeix un creixement de mig punt en el primer trimestre de l’any, i el càlcul que en el segon trimestre l’economia creixerà encara més, un 0,6%. L’expansió de l’activitat en aquests primers mesos del 2023 es basa en l’abaratiment addicional del gas, i amb això també de l’electricitat, la desaparició dels colls de botella en els processos productius i l’estabilització dels mercats financers després de les alarmants turbulències del març, així com el dinamisme del turisme.

Malgrat aquestes dades econòmiques esperançadores, totes les enquestes electorals del 23-J pronostiquen una victòria de la dreta del PP, que juntament amb l’extrema dreta de Vox tindrien molt a prop, sempre segons aquests sondejos, la Moncloa i la majoria parlamentària suficient per desbancar PSOE-Sumar. Si aquesta tendència es consuma, les conclusió és clara, la majoria d’espanyols primen més els temes identitaris i ideològics que l’economia i se senten còmodes amb un poder judicial que exerceix també de braç polític. Els petits passos fets per Pedro Sánchez per tractar la qüestió catalana i basca com el que és, un problema polític no resolt, i la conversió de Bildu en una agrupació política més de l’arc parlamentari, poden passar més factura a Sánchez que la covid, l’alça dels preus o els mil i un problemes que el Govern de l’Estat ha hagut de gestionar en la pitjor crisi sanitària de la nostra història contemporània.

Les dos Espanyes de Machado continuen molt presents i el predomini mediàtic de la conservadora i ultraconservadora s’està imposant. Catalunya i Euskadi són dos idiosincràsies a part, però ja que el seu concert ha estat fonamental en aquests últims quaranta anys per formar i sostenir els executius de Madrid, faran bé tant PSOE com PP a no oblidar que és molt difícil aconseguir estabilitat a l’Estat sense el beneplàcit d’aquestes dos nacionalitats històriques, bastant fartes les dos de ser el motor econòmic d’Espanya alhora que el seu principal pim pam pum electoral, sigui per l’independentisme, els indults als condemnats del judici al procés o per la incorporació de Bildu al debat polític. Allà cadascú, però la radicalitat del PP contra el nacionalisme català no és evidentment la solució de res.