L'educació, una prioritat de país

Hi ha hagut moltes discussions polítiques que en els últims anys han acumulat tensions a Catalunya, des dels límits de l’autonomia i el reclamat referèndum d’independència i tot el procés i les seues ferides, fins als impostos i el dèficit fiscal, les infraestructures i les inversions, que, governi qui governi a la Moncloa, sempre es queden molt per sota en execució del que s’ha pressupostat. Podríem continuar amb Rodalies i les carències ferroviàries que afecten greument Barcelona, però que també llasten el creixement i el benestar ciutadà de les comarques de Lleida, que tarden menys a anar a Madrid en alta velocitat que a la capital catalana per les línies de Manresa o la costa. Aeroports i ports, sempre amb fulls de ruta dissenyats pel Govern central, polítiques agroramaderes i mediambientals, etc.

De tots els debats públics que enfronten o confronten les diferents ideologies que es presenten a les urnes al nostre país, només hi ha un tema que té el consens majoritari de les sensibilitats representades al Parlament de Catalunya, i aquest no és cap altre que la llengua i el valor integrador cultural i social de la immersió lingüística a les escoles catalanes. Només Partit Popular, Ciutadans i Vox queden al marge d’aquesta sensibilitat i el discurs de la nova consellera d’Educació, Anna Simó, ahir al Parlament entronca molt bé amb aquest model que ha funcionat com a primera baula d’integració social i cultural, però que en el dia d’avui té moltes carències, tant pressupostàries com d’adaptació a les noves realitats socials i lingüístiques de la Catalunya d’avui. L’anterior conseller va pecar de falta de diàleg amb la comunitat educativa, que és la que millor coneix les necessitats dels alumnes i els mateixos docents.

L’aposta de Cambray de canvis per decret s’ha demostrat ineficaç i les paraules de reorientació del departament d’ahir són una bona notícia. L’escola forma persones alhora que injecta coneixements i del seu èxit o fracàs depèn bona part del futur d’aquests estudiants i, per descomptat, del país. La llengua catalana està amenaçada a València i les Balears després dels pactes del PP amb Vox i, passi el que passi el 23-J en les eleccions espanyoles, els partits catalans han de fer un esforç per mantenir intacta aquesta defensa del model, però amb més recursos, sense vaivens legislatius i en comunió amb tota la comunitat educativa.

Els grups parlamentaris, els sindicats i professorat han d’anar a l’una en aquesta defensa de la nostra llengua, que ha d’anar acompanyada sempre de la qualitat i millora dels coneixements de l’alumnat, avui en franc retrocés. Les dades de tots els estudis de comprensió lectora, de matemàtiques i del mateix informe Pisa mostren un empitjorament del nivell, a causa de la falta de pressupostos per assumir la diversitat lingüística i realitat social de Catalunya.