L'origen i el perill de l'auge de la ultradreta

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va prometre aquest dissabte a Gimenells que si governa invertirà 40.000 milions en sis anys en infraestructures hidràuliques. No va posar cap exemple concret de quines, ni va detallar a què obeeix haver fixat aquest import en concret i no qualsevol altre. Setmanes abans de les eleccions municipals, el president del Govern i líder del PSOE, Pedro Sánchez, va anunciar primer que 50.000 pisos de la Sareb passarien a ser de lloguer social, obviant que una part significativa d’aquest parc d’habitatges és inhabitable, i després la construcció de 20.000 pisos públics en terrenys del ministeri de Defensa.

I a Catalunya, ja han passat uns quants mesos més dels 18 que els principals líders independentistes van posar públicament com a termini per fer efectiva la independència. Són només tres exemples de promeses electorals fetes per partits i dirigents no de formacions marginals, sinó amb experiència de govern, que en moltes ocasions s’acaben convertint en paper mullat. En conjuntures bones a nivell general, com abans de la crisi econòmica de l’any 2008, que els governants incompleixin promeses és una cosa que la gran majoria dels ciutadans donen gairebé per descomptat i a què no presten gran atenció.

Però en altres com l’actual, amb les retallades patides per l’estat del benestar, l’augment de la precarietat i dels salaris baixos arran de la crisi, el nou cop que va suposar la pandèmia i la contínua pujada dels preus de productes bàsics o de les hipoteques, aquesta perspectiva canvia. Les famílies amb pocs ingressos se senten frustrades al no tenir expectatives de millora i al comprovar que fins i tot el fet de comptar amb un salari fix no garanteix arribar a final de mes. Les de classe mitjana, que teòricament són el “matalàs” que garanteix l’estabilitat socioeconòmica, tenen por de perdre aquest estatus a poc que les coses vagin a pitjor, entre altres motius perquè han vist que això és el que els ha succeït a molts.

I entre les més acabalades, sembla estar en voga la idea que contribuir amb els seus impostos a garantir serveis mínims al conjunt de la població és una cosa pròpia del passat que cal erradicar. Així que en aquest context no és estrany que una part de la població que ha perdut des de fa temps la confiança en els partits tradicionals voti formacions que ofereixen missatges molt simples, i gairebé sempre falsos, per solucionar problemes que són molt complexos. Això explica que l’auge de la ultradreta sigui un fenomen generalitzat a tot Europa o que Donald Trump hagi estat president dels Estats Units i tingui serioses opcions de tornar a ser-ho si no és inhabilitat.

A més a més, exemples com Donald Trump o la deriva autoritària de països com Hongria i Polònia desmenteixen la tesi que l’ascens al poder dels ultres és només una turbulència i que després les aigües tornen al seu curs.