Per molts anys, mestre!

Quan el poeta Àlex Susanna dirigia l’Institut Ramon Llull va definir Josep Vallverdú com un “escriptor total”. Així el va presentar davant de professors que impartien classes de català en universitats de tot el món. Raó no li faltava, a Susanna.

A Vallverdú no hi ha gènere que se li resisteixi i treballa la llengua amb precisió quirúrgica, potser perquè “és la primera pàtria”, segons les seues pròpies paraules. Un dia com avui del 1923, fa exactament cent anys, naixia al carrer del Carme de Lleida aquest escriptor llegendari, que continua en forma. En ple centenari ha publicat tres llibres i en té dos més en cartera.

Ha destacat com a autor de literatura infantil i juvenil, n’hi ha prou de recordar el seu ja mític Rovelló, però ha estat especialment brillant quan ha exercit de cronista. Ningú com ell ha explicat la realitat de Ponent. De fet la seua ploma va desactivar una bomba de rellotgeria del franquisme, que pretenia annexionar Lleida a l’anomenada Regió de l’Ebre i negar la seua catalanitat.

Vallverdú va ser artífex i coautor de Lleida, problema i realitat, un llibre que va mobilitzar la societat lleidatana i va donar a conèixer la polèmica a la resta del país. Vallverdú també és qui va encunyar Ponent com a topònim per referir-se a les comarques del pla. Proses de Ponent, Indíbil i la boira, En Roc drapaire.

la llista de títols que ja formen part de la literatura catalana és impressionant. Però com diu Francesc Canosa, autor de la biografia en forma d’entrevista Tu, Vallverdú (Fonoll), “la seua altra gran obra és la seua vida”. Amb el seu naixement Vallverdú diu que va precipitar el cop d’estat de Primo de Rivera.

Des d’aleshores, la seua vida ha estat lligada a fets històrics que suposen una lliçó accelerada del segle XX: les banderes republicanes onejant al pas de Francesc Macià quan va fer la primera comunió, la guerra en plena adolescència i, per descomptat, la llarga dictadura que va marcar la seua vida adulta i el va instar a prendre partit. Cada llibre, cada traducció, eren la seua manera de lluitar contra el franquisme, de recuperar el català en uns anys foscos. Per això quan el seu bon amic Jaume Magre li va proposar crear un premi literari que portés el seu nom només va posar una condició: que fos d’assaig.

No li donaria tantes alegries com un guardó de novel·la, però el país necessitava pensadors. Aquest compromís infrangible l’ha convertit en un autor molt estimat i respectat, sobretot entre les generacions d’alumnes que va formar a l’institut de les Borges Blanques, que ara es diu Josep Vallverdú. Ha estat un intel·lectual polièdric.

El 1969 va posar en marxa, amb la seua primera esposa, Isabel Arqué, l’Escola Alba, un oasi educatiu en ple franquisme. I amb 89 anys va conquerir una vella amiga, Antonieta Vilajoliu, a qui va enviar 62 cartes d’amor per convèncer-la que s’havien de casar. La va enamorar a ella, i a tot el país quan es va conèixer la seua història.

Per molts anys, mestre!.