Ningú pensa que serà fàcil

El diabòlic trencaclosques que han atorgat les urnes de diumenge deixa com a impossible, si no hi ha un canvi sideral en partits com el PNB o el PSOE, la investidura de Feijóo, però planteja com a possibilitat un acord de l’esquerra i els nacionalismes entorn de Sánchez que en permetria la continuïtat a la Moncloa. Per aconseguir-ho, el PSOE necessitaria a part del suport de Sumar, que es dona per descomptat i s’ha afanyat a designar un negociador, els vots d’ERC, Bildu i el Bloc Gallec, difícils però negociables, perquè ja han votat junts en la legislatura passada i ha estat una de les falques de la dreta. Sumen 167, que no arriben a empatar els 169 de PP i Vox, però Sánchez pot negociar també amb el PNB, i serien 172, de forma que ja superava la dreta i pot ser investit en segona votació.

si aconsegueix almenys l’abstenció dels set diputats de JxCat. D’acord amb els arguments de campanya, sembla impossible perquè tant Puigdemont com els seus candidats han repetit fins a la sacietat que els era igual Feijóo que Sánchez i que els dos havien estat igual de perjudicials per a Catalunya i per part socialista sembla arriscat que Sánchez accedeixi a negociar amb qui ha estat considerat des de Madrid com a enemic públic número 1 de la unitat espanyola i que a més està escapat de la justícia. Sembla un galimaties d’impossible solució, però la política és l’art del possible i de vegades exigeix pactar i negociar amb qui es comparteixen poques coses.

En vista dels posicionaments previs i de les condicions reclamades per uns i d’altres, el nus gordià de la possible investidura està a JxCat i evidentment la decisió final correspondrà a Carles Puigdemont i els punts de partida ja estan sobre la taula: JxCat ha demanat l’amnistia i l’autodeterminació, mentre que els socialistes avisen que qualsevol negociació ha de ser dins del marc constitucional. O sigui que de moment estan en els dos extrems i caldrà molta imaginació per arribar a un punt de trobada. Però ja han sorgit veus a Junts, com la del mateix Trias afirmant que no s’ha de dir d’entrada no a la investidura i demana una negociació seriosa i d’altres adverteixen que l’independentisme està en el seu pitjor moment perquè han perdut vots ERC, Junts i fins i tot la CUP, i hi ha qüestions a negociar.

No sembla fàcil que Madrid accepti l’autodeterminació quan el suport de Junts ha quedat en 400.000 vots, ni que pugui tramitar-se l’amnistia saltant-se els marcs legals i les interpretacions judicials, però sí que hi ha un marge de negociació si les dos parts mostren certa flexibilitat. I sobretot, si valoren les possibles conseqüències de no arribar a un acord, amb l’amenaça de noves eleccions i la possibilitat que tot és susceptible d’empitjorar. Ningú pot pensar que serà fàcil l’acord, però mentre sigui possible cal negociar.