El dilema del rei

Aquest dijous es constitueix el Congrés que va sorgir de les urnes el passat 23 de juliol i de l’elecció del president i la Mesa es podran començar a inferir els primers indicis de possibles pactes de cara a la investidura. D’entrada, es repeteix el jeroglífic que hem viscut des de les eleccions del 2015, que van haver de repetir-se sis mesos després al no haver aconseguit ningú prou vots per ser investit, panorama que es va repetir el 2019 i que de moment ningú hauria de descartar rotundament. El mecanisme constitucional preveu que, una vegada constituït l’òrgan legislatiu i després de la preceptiva comunicació al rei, aquest comença un període de consultes amb els portaveus de cada grup que acaba amb l’encàrrec de la investidura a qui considera que té opcions d’aconseguir-la.

Als mecanismes constitucionals dissenyats no hi ha cap clàusula que obligui el monarca a encarregar govern a la formació més votada o que compti amb més representació parlamentària i de fet el 2015 Rajoy, que havia estat el més votat, va eludir aquesta responsabilitat amb l’argument que no disposava de prou vots en un intent de forçar l’abstenció del PSOE que sí que va aconseguir parcialment, amb el vot en contra del PSC i la renúncia de Sánchez després de les eleccions celebrades sis mesos després. En aquest cas, Núñez Feijóo sí que sembla reclamar l’opció d’intentar la investidura, i més després del xec en blanc dels diputats de Vox, però d’acord amb la negativa frontal del PNB a donar el seu suport, serà difícil que assoleixi els 176 vots necessaris. Al contrari, i a l’espera que s’acabin les negociacions, Pedro Sánchez sí que pot sumar prou majoria per ser investit i aquí es planteja el dilema del rei: encarrega la investidura al candidat més votat fins i tot sabent que no aconseguirà prou majoria o ho fa amb el segon candidat més votat que a priori té més possibilitats de recollir més vots a favor que en contra com es requereix en la segona votació.

Si encarrega la investidura a Núñez Feijóo pot ser acusat de dilatar els tràmits sabent que no prosperarà i fins i tot de cremar el candidat popular amb dos votacions fallides, mentre que si no ho fa també se li atribuirà que obvia la voluntat popular expressada a les urnes i que deixa la governabilitat d’Espanya en mans dels qui volen trencar-la i que, en alguns casos, ni tan sols han acudit a les consultes prèvies a la Zarzuela. Faci el que faci, rebrà crítiques en un o un altre sentit però haurà d’assumir-les perquè és imprescindible que opti per un o un altre perquè comenci a córrer el rellotge parlamentari que ens abocaria a noves eleccions si cap dels dos candidats aconsegueix en dos mesos des del primer intent prou majoria. Una cosa que ja hem viscut les dos legislatures anteriors.