El futbol femení trenca un altre mur

La classificació d’Espanya per a la final del Mundial és, independentment del que succeeixi diumenge contra Anglaterra, un èxit del futbol femení, malgrat que el president de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, corregués a sortir a la foto i, sense cap rubor, s’atribuís uns mèrits que no li corresponen. De fet, no s’ha d’oblidar que, a excepció de l’ensopegada contra el Japó, de la qual, per cert, el seleccionador es va fer “únic responsable”, aquestes futbolistes són on són malgrat els problemes interns provocats per qui ara es penja les medalles. Després del que va succeir en la celebració després de superar Països Baixos, amb Jorge Vilda pidolant abraçades, Luis Rubiales va desaprofitar l’ocasió de no quedar retratat en la victòria davant de Suècia.

Més enllà que cada futbolista decidís el que havia de fer i la cicatriu encara sigui visible en alguns comportaments, una vegada al Mundial totes han anteposat com d’important era per al futbol femení confirmar el seu creixement fent alguna cosa gran a Nova Zelanda i Austràlia. La professionalització, malgrat les permanents travetes que la presidenta Beatriz Álvarez Mesa va denunciar, tenir el FC Barcelona com a campió d’Europa i els èxits aconseguits en categories inferiors, amb la sub-17 i la sub-20 com a vigents campiones del món, han tingut premi en la selecció absoluta. Aquest èxit té no obstant noms i cognoms i són en primer lloc els d’Alèxia Putellas, Aitana Bonmatí, Patri Guijarro, Mapi León, Sandra Paños, Jenni Hermoso, Irene Paredes i moltes altres dones que van apostar per jugar al futbol malgrat que ningú els assegurava que podrien viure’n professionalment, i que, si ho aconseguien, guanyarien moltíssim menys que els seus homòlegs homes i haurien d’enderrocar molts murs d’ignorància i discriminació abans de poder omplir estadis i espai en els mitjans de comunicació.

També el Barça es mereix una menció especial perquè és el club que més ha fet per llançar i invertir en el futbol femení i donar-li la promoció que correspon, i les futbolistes reclamaven. Elles ja omplen estadis i venen samarretes, però LaLiga espanyola encara està lluny d’equiparar-les al masculí, tant per horaris, difusió i pressupostos com per sous. A més, falta que clubs com el Reial Madrid i d’altres molts de Primera i Segona divisions tinguin plantilles prou competitives per fer créixer l’espectacle i fomentar la sana rivalitat que és l’essència de les competicions.

Si arribar a la final del Mundial serveix per donar visibilitat a aquesta realitat i continuar trencant sostres de vidre en el llarg camí de la igualtat, tant les veteranes com les joves que lidera la blaugrana Salma Paralluelo hauran aconseguit molt més que la medalla de campiones o subcampiones que lluiran diumenge vinent.