“I’m a catalan”

Ni Pedro Sánchez ni Alberto Núñez Feijóo no tenen assegurats els vots per superar la investidura. Els populars, que van guanyar les eleccions, no van comptar ni amb els vots de Vox per a la constitució de la mesa i, encara que els aconseguissin, si el rei els encarrega primer a ells la possibilitat de formar govern, es veurien abocats a un nou fracàs perquè sota cap aritmètica parlamentària no obtindrien els 176 vots que requereix la majoria absoluta i, en segona ronda, els “sis” (172) serien menys que els “nos” (178). Tampoc el PSOE no suma prou suports, ja que els partits independentistes ja van deixar clar que el seu “sí” inicial no era traslladable a la investidura, ja que tant ERC com Junts rebutgen qualsevol aliança que no passi per l’amnistia i un pacte pel reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya.

Arribats a aquest punt, cobra més importància l’esperit d’un estat plurinacional que defensa una part del PSOE, pel qual va lluitar el president Maragall i que sempre ha defensat l’actual presidenta del Congrés, Francina Armengol. L’acte d’ahir a Prada de Conflent en homenatge a Pau Casals demostra, una vegada més, que a Catalunya hi ha un amplíssim consens per la defensa de la llengua, la cultura i la identitat catalana, ja que els presidents de la Generalitat que hi van assistir, tots des de la restauració democràtica menys l’esmentat Maragall per la seua malaltia i Artur Mas per assumptes familiars, van recalcar aquests punts en comú i, amb base en aquesta àmplia sensibilitat i diversitat, cal buscar consensos que representin la majoria de ciutadans. Esperem que el PSOE trobi la intel·ligència històrica davant d’aquesta oportunitat que donen les urnes i que els partits catalans sàpiguen unir els seus interessos amb els de tota la ciutadania.

Pau Casals ho va dir davant de l’ONU el 1971 en el seu discurs I’m a catalan, que ahir es va rememorar a Prada de Conflent: “Catalunya és ara una regió d’Espanya però va ser la nació més gran del món i va tenir el primer parlament democràtic, abans que Anglaterra, que està per la pau i contra totes les guerres.”Vergonya és pocEl petó del president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, a Jenni Hermoso demostra que Alèxia Putellas té raó quan reclama canvis importants en l’actitud dels estaments esportius davant del futbol femení i que, per molt que la selecció es coronés diumenge com la millor del món, el masclisme segueix present al cap de mandataris com Rubiales. S’hauria atrevit a atrapar Iniesta o Xavi amb les mans i besar-los als llavis després de guanyar el Mundial? En la resposta està la realitat. Vergonya.