Eppur si muove

Luis Rubiales va utilitzar ahir tots els arguments del patriarcat i masclisme clàssic per atrinxerar-se a la cúpula de la Federació Espanyola de Futbol i no dimitir després de la seua lamentable actitud a la final del Mundial femení. Primer va culpabilitzar la víctima, Jennifer Hermoso, intentant coresponsabilitzar-la del petó, i després va carregar contra el “fals feminisme”, que va qualificar com “la xacra més gran de la nostra societat”. Rubiales no es va quedar aquí i va estendre la seua crítica a tots els polítics i mitjans que han demanat la seua dimissió.

Va demanar perdó a la Casa Reial per tocar-se els genitals després de la victòria espanyola, gest que no va atribuir a una homenia mal entesa, sinó a l’eufòria del moment, i va resumir la seua intervenció autoproclamant-se com a víctima d’un “assassinat social” ordit contra ell. El pitjor no van ser les seues paraules, perquè és evident que el president de la Federació viu ancorat en un món que ja no es correspon amb la societat actual. El realment lamentable van ser els aplaudiments de bona part de l’assemblea, on hi havia representades moltes federacions territorials, que van assentir i fins i tot van aclamar aquest personatge.

Aquests aplaudiments són la pitjor notícia per al futbol espanyol perquè representa que comparteixen les tesis superades històricament i legalment del paper de la dona en l’esport i societat en general. Però si aquesta és la mala notícia, n’hi ha una de bona, i és que fa tot just uns anys tot el succeït després de la final entre Espanya i Anglaterra no hauria passat d’una anècdota, que ni les jugadores no podrien denunciar i pocs mitjans i polítics s’haurien atrevit a criticar. La societat espanyola, gràcies entre altres coses a l’exemplar empenta que el feminisme ha exercit sobre els estaments polítics, ja no accepta que es relegui les dones a un paper secundari en l’esport, ni en cap altre sector, com no tolera que el seu cos sigui considerat un objecte sense voluntat pròpia i a disposició de tercers.

La llei del només sí és sí ha tingut els seus defectes d’aplicació, però resumeix perfectament l’esperit d’una voluntat d’igualtat generalitzada ja entre la ciutadania. Només les dones decideixen com i amb qui expressen els seus afectes i ningú té dret a portar-les a coll o besar-les als llavis sense el seu consentiment. I encara que resulti esperpèntic escoltar en ple segle XXI un discurs tan reaccionari i injuriat com el d’ahir de Rubiales, els crits de dimissió al Gamper de dijous, els editorials dels principals diaris de tot el món, la unanimitat política (Vox al marge) que del PP al PSOE, Sumar i tots els partits nacionalistes s’han exhibit desautoritzant el president de la Federació, demostren que, com va postil·lar Galileu Galilei davant de la Santa Inquisició després d’abjurar que la Terra era redona, eppur si muove! És a dir, per molt que milhomes com Rubiales s’enroquin, la igualtat no té marxa enrere.