Quan la veritat no importa

“Volem que li facin una foto policial. Volem posar-la en una samarreta. Es difondrà per tot el món.

Serà una imatge més popular que la Mona Lisa.” Aquestes paraules les va pronunciar Laura Loomer, una excandidata republicana al Congrés que es va congregar, juntament amb altres partidaris de Donald Trump, fora de la presó en la qual l’expresident es va entregar. Dijous passat, després d’ingressar-hi, es va publicar l’esperat retrat del magnat nord-americà, i el seu equip de campanya no va perdre temps. La imatge, acompanyada de la frase “no et rendeixis mai!”, ja es podia adquirir a la seua pàgina oficial de marxandatge en forma de samarretes, tasses o adhesius.

Trump, que havia tuitejat per última vegada el 8 de gener del 2021, dos dies després de l’assalt al Capitoli, va tornar a Twitter per publicar la fotografia policial. En dos dies la campanya de l’expresident dels Estats Units ja ha recaptat 7,1 milions de dòlars (6,5 milions d’euros) amb la venda d’aquests productes amb la seua cara, la qual cosa demostra, una vegada més, que el populisme és una arma molt més poderosa que la veritat i que les xarxes socials, els canals personalitzats, missatges en general sense cap tipus de filtre periodístic que intenti posar una mínima intenció d’objectivitat, poden moure masses, guanyar eleccions i abocar-nos a un món en el qual l’únic que importi és la capacitat de convèncer els ciutadans, sense importar ni els mitjans ni el fons. Marshall McLuhan, un filòsof de la comunicació del segle XX, es va quedar curt quan va escriure el 1964 que el mitjà era per si mateix ja un missatge, perquè no hi ha contingut neutre.

En el dia d’avui, no fa falta ja ni el mitjà per mobilitzar les masses. N’hi ha prou amb tenir el poder i la falta d’escrúpols suficients per convertir en paraula de Déu qualsevol opinió, sense que sigui necessari cap tipus de contrast, verificació ni pluralitat. A Trump li ha funcionat i molts altres líders polítics i socials a tot el món intenten imitar-lo.

Els mitjans de comunicació tenen l’obligació ètica i professional de parar-los els peus.Tard i malamentMolts socis del Barça s’han sentit decebuts aquests dies per la tebiesa de la directiva a l’hora de condemnar l’impresentable espectacle ofert pel president de la Federació de Futbol, Luis Rubiales, a la final de la Copa del Món i dies posteriors. Laporta va qualificar ahir el comportament de Rubiales com “inacceptable, impropi, lamentable i fins i tot vergonyós”, però ni un braçalet en suport de Jenni Hermoso van portar ahir els jugadors del primer equip a Vila-real. Tard i malament per a un club que ha fet dels valors la seua bandera.