Cal assegurar la qualitat de la sanitat pública

El progressiu envelliment de la població és un dels principals factors –juntament amb l’augment de la pràctica esportiva per part de persones més joves– que impulsen l’auge dels serveis de fisioteràpia. El departament de Salut ha respost a aquesta demanda incorporant l’últim any fisioterapeutes en els Centres d’Atenció Primària, que atenen patologies lleus com lumbàlgies o artrosi. Fins aquest desplegament, la sanitat pública només comptava a Lleida amb el servei de rehabilitació que té la seu central a les instal·lacions del CAP Onze de Setembre, que rebia tots els pacients a qui els metges de capçalera o els especialistes prescrivien sessions de tractament per a les seues malalties. Està clar que Salut ha reaccionat davant d’una realitat social, però també que el servei públic està lluny de poder donar resposta al gruix de la demanda, la qual cosa genera llargues llistes d’espera i afavoreix que l’oferta privada s’hagi disparat. A més, a la pública el tractament individual és molt limitat, ja que diversos pacients solen compartir una sessió, amb la qual cosa el temps que el professional dedica específicament a cada un és reduït. Les disponibilitats pressupostàries són les que són i és inviable que l’administració pugui donar resposta al cent per cent de la demanda en aquest àmbit. No obstant, sí que hauria de garantir una assistència adequada per a tots aquells que per qüestions econòmiques no poden accedir a un centre privat i, a més, ha de prestar-la en un temps raonable, sense que els afectats hagin d’esperar molts mesos perdent, mentrestant, qualitat de vida. Només cal analitzar l’evolució del nombre de pòlisses subscrites en la sanitat privada tant a Lleida com al conjunt de Catalunya en els últims anys per veure l’impacte que suposen les demores en l’atenció. Des que va esclatar la crisi el 2008, el nombre de pacients que recorre a la sanitat privada no ha parat d’incrementar-se, malgrat que moltes famílies disposen de menys ingressos. I el mateix passa en un altre sector on la falta d’oferta pública ocasiona llargues esperes, el de les residències d’ancians, on el nombre de places directament públiques o bé concertades augmenta un ritme molt menor que el dels ancians que les necessiten, situació que propicia que grans empreses i fons prioritzin les inversions en la construcció de geriàtrics. Està clar que el sistema públic i el privat han de conviure i poden ser complementaris en aquests i molts altres sectors. El problema és quan el primer no té prou mitjans per donar resposta a les necessitats bàsiques existents, la qual cosa perjudica especialment les persones i famílies amb menys recursos, que no poden permetre’s l’alternativa de recórrer al servei privat, fet que comporta una desigualtat que se suma a l’econòmica.