Falta de mà d’obra, un problema que va a més

La província de Lleida és una de les de tot Espanya que tenen una menor taxa d’atur. Les dades de l’última Enquesta de Població Activa indicaven que al tancament de l’any passat era del 5,42%, i que hi havia 11.900 aturats que buscaven activament feina. Per la seua part, l’estadística mensual del ministeri de Treball xifrava en 17.353 els parats que hi havia a la demarcació al gener. Són números molt bons en relació amb els de fa uns anys, però el que crida l’atenció és que, com a mínim, hi hagi més d’11.000 persones que busquen feina i que en canvi hi hagi diversos sectors que no troben mà d’obra i han d’anar a buscar-ne a altres països. Aquest és el cas dels tallers d’automoció que, tal com donem compte en la nostra edició d’avui, necessiten almenys una cinquantena de mecànics i han de recórrer a la importació de personal procedent de països llatinoamericans perquè aquí no n’hi ha de disponible. L’Associació Provincial d’Empreses d’Automoció de Lleida destaca que falta relleu generacional i que molts joves que cursen aquesta especialitat de Formació Professional opten finalment per dedicar-se a altres àmbits, entre els quals abunden els vinculats a l’administració pública. A més, cobrir els llocs de treball vacants amb professionals procedents de Colòmbia, l’Equador o el Perú no és gens senzill, ja que els tràmits necessaris es prolonguen durant uns vuit mesos. En aquest diari hem publicat en més d’una ocasió que oficis tradicionals com els de lampista, fuster o electricista es troben en la mateixa situació, ja que la demanda de titulats supera de llarg l’oferta. Les patronals de l’automoció i d’aquests gremis coincideixen en la necessitat de prestigiar més els estudis de Formació Professional, que encara són vistos per part de la societat com una opció de segona categoria destinada a estudiants que no treuen bones notes, quan la inserció al mercat laboral que ofereixen aquestes titulacions és, en moltes, més alta que les de diversos graus universitaris. Ara bé, també cal ser conscients que no es tracta únicament d’un problema de prestigi social, ni cal caure en el discurs fàcil que els joves només aspiren a ser funcionaris perquè volen tenir una feina garantida per a tota la vida i no volen esforçar-se. Que determinades ocupacions públiques siguin per a ells més atractives que moltes de privades també té a veure amb el fet que, comparativament, les condicions laborals i salarials dels primers són millors. I tampoc està de més assenyalar que els responsables de totes les administracions solen fer proclames públiques a favor de l’emprenedoria i de la iniciativa empresarial però, a l’hora de la veritat, la maquinària administrativa continua sense facilitar la viabilitat dels projectes de negocis privats.