L’AEM il·lustra el difícil camí cap a la igualtat
La victòria de l’AEM al camp de l’Espanyol dissabte el situa a un pas de poder jugar el play-off d’ascens a la màxima categoria del futbol femení espanyol. El cap de setmana vinent rebrà a casa l’Albacete i si guanya hi haurà certificat l’accés. En cas contrari, se’l jugarà en els tres últims partits de la Lliga. Si aconsegueix aquest objectiu, no hi ha dubte que serà l’equip menys favorit per pujar a Primera divisió. Ara bé, la realitat és aquesta: l’AEM té a dia d’avui opcions de poder jugar la pròxima temporada contra el Barça d’Aitana Bonmatí i Alèxia Putellas, el Reial Madrid –que va pujar al carro del futbol femení quan aquest es va començar a enlairar–, l’Atlètic de Madrid, l’Athletic Club o la Reial Societat, entre altres equips. La paradoxa és que el focus de l’actualitat futbolística a Lleida no està posat en aquest club, sinó en el Lleida Esportiu, de la gran temporada del qual a Segona RFEF ens congratulem, i en el projecte dels empresaris vinculats a l’Atlètic Lleida de comprar la plaça del Badalona Futur, que avantatja l’Esportiu en la pugna per la plaça d’ascens directe a Primera RFEF. El més probable és que un dels dos pugi de forma directa i l’altre se l’haurà de jugar en un play-off. Així que un o els dos podran jugar la propera temporada contra el Nàstic o el Sabadell, però també contra el Reial Unió, l’Intercity, l’Arenteiro o el Fuenlabrada, perquè l’elit del futbol estatal encara queda bastant lluny. L’objecte d’aquesta reflexió no és de cap manera criticar que aficionats, empresaris, polítics i els mateixos mitjans de comunicació ens centrem en equips que ara estan a la quarta categoria del futbol masculí, sinó a deixar patent que la dificultat per canviar la mentalitat social és un dels factors que dificulten els avenços en diversos àmbits, un dels quals és el de la plena igualtat entre dones i homes. És cert que, amb una visió objectiva, el nivell mitjà del futbol masculí és superior al femení, però sempre s’obvia que els homes porten moltes dècades d’avantatge en la pràctica professional d’aquest i d’altres esports i, alhora, som incapaços de visualitzar que més d’hora que tard el futbol femení pot arribar a ser tan o més atractiu per a l’espectador. El mateix succeeix en moltes altres ocupacions a nivell laboral, domèstic o de lleure, que la majoria associem a rols de gènere malgrat que poden ser exercides de forma indiferent per homes i dones. És necessari continuar lluitant per fer passos endavant, trencant marcs mentals que obeeixen més a la tradició que a la raó. I per acabar, tornant al pla estrictament futbolístic, no està de més plantejar si algun dia no ens penedirem que ningú, a part del mateix AEM, no apostés seriosament perquè Lleida estigués en primera línia d’un esport en auge com el futbol femení.
